Quan camina no sembla ella. Sencera, habitual ,
vestida amb roba coneguda, creuant el carrer a grans passes com els gegants en
els dibuixos animatsatremolint la terra
a cada petjada.
Quan camina no sembla ella, diries que el silenci
que l’acompanya es un dels seus signes d’identitat, un conjunt de sons muts que
dona formes al reflexos de llum que deixa la seva cansada marxa. Reflexos,
petits, gegants, vermells, grogs, liles.
De tant en tant es gira regala al sol la seva pell vella, rebregada, trencada, apreta
les dents amb força i obrint els seus ulls clars, encesos, vius, aixeca el seu puny tancat i, qui sap, si sentint
proper l’alè d’una mort esperada, m’assenyala amb el dit i em declara, ens
declara, culpables.
Quin país aquest companya, quina gent aquesta,
malalts de mala memòria, malalts de mala memòria. Malalts de mala memòria.
foto: Robert Kappa
Accés de l'autor
Els meus enllaços
ALTRES BLOCS: ELS ESTIMO I M'ESTIMEN. QUINS BONS MOMENTS M'HAN DONAT!
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
