De sobte me n'adono que ja no em serveix la frase d'Erri de Luca, que de dos passen a ser tres. PeròJesús Moncada encara ens toca de més a prop. Fa molts anys,en llegir l'extraordinària Camí de sirga, vaig entendre que també la nostra literatura més actual era a l'altura de la millor literatura europea. Ara, com passa sovint en aquests casos, recordo la primera vegada que vaig conèixer Moncada a la plaça Lesseps, en una cafeteria molt a prop de casa seva. Li havia de fer una entrevista que va acabar sent una lliçó del mestre al deixeble. Vam parlar de novel·la, de traducció, la seva altra gran professió, però sobretot vaig entendre els qui parlaven de la seva humanitat, del seu exemple d'escriptor discret i, alhora, indestructible...
Els escriptors del segle XXI hauran d'aprendre molt d'en Moncada, de la seva precisió textual, de la seva capacitat en el moment d'enfrontar-se a les estructures de la novel·la, una assignatura pendent en la nostra llengua, del seu exemple com a home que mai va aspirar a res que no fos dur a terme esplèndides novel·les.
L'última vegada que vam compartir uns dies plegats va ser a Palma -ell havia estat distingit amb el premi dels Escriptors Catalans al conjunt de la seva obra. Van ser dies feliços, amb un Moncada entusiasta de la vida, de la literatura, de la llum que ens oferia l'illa. Més tard vaig veure una foto seva recent a Saragossa. No vaig guardar, contra el meu costum, aquell retall. Potser perquè volia recordar el Moncada rialler, talentós, el Moncada amable que va accedir d'immediat a participar del llibre Mai més/Nunca máis (Els escriptors catalans contra el silenci).
Moncada, als seus contes, a les seves novel·les, ens va oferir un exemple que hauria de ser com el far que ara sens dubte el guia a terra estranya. La literatura catalana no es pot permetre el luxe d'oblidar un escriptor com ell.
