Sempre havia pensat que Europa
havia de ser el nostre futur polític, un espai democràtic que ens serviria per alliberar-nos
del jou espanyol. Una Europa de pobles i de nacions que no d'estats. Però
Europa és, ara per ara, un projecte fet pels estats i pels poders econòmics i
financers. No hi ha Europa plural ni social. Europa és un macromercat,
propietat d'El Corte Inglés, de Carrefur i etcètera. No hi ha res més al
darrere pel que pague la pena d'il·lusionar-nos. De més a més, després dels
bolets de França i Holanda, en comptes de fer autocríctica hi ha ràbia i mala
llet. I tallen caps, com el de Fabius. Per redreçar la situació no tocava
decapitar els crítics, sinó escoltar-los. Que la solució siguen caps tallats i
acusacions d'altra traïció europea no ajuda a creure-hi més, tot al contrari,
ens allunya d'Europa si això és Europa. I damunt ens diuen
que no hi volen la nostra llengua, que no volen el nostre català. Així, doncs,
m'ho pujaré a l'andana això de ser europeu d'aquesta Europa. Com diu la
sentència popular, on no em volen no hi vull estar. I si algun dia em volen,
que em diguen que m'estimen, però que no siga mentida. Mentrestant, puc
continuar sent europeu de l'altra Europa, la de sempre, la plural i
democràtica, l'Europa del català, del friulès, del bretó, del basc... La que mai
no va negar, com ara, a Copernic la seua "europeïtat" ni abans ni després que
Polònia va ingressar a la Unió Econòmica Europea;i qui diu Copèrnic diu el suís Dürrenmatt,
l'albanès Kadare, els catalans Pedrolo i Fuster, o Miquel Gil i Benito Lertxundi.
Els altres europeus, els que tallen caps crítics i rebutgen el català, són dels
qui coneixen el rei per la moneda, són els europeus de l'Europa de l'euro,
democràticament limitats, culturalment curtets, però, sobretot, pesseteros d'abans i de sempre. [continua amb un post scriptum i un altre post escriptum]
PS. És soprenent que els països
que diuen que més s'oposen a l'oficialitat del català a Europa siguen Letònia,
Polònia, Irlanda i els Països Baixos. No hi són França o Itàlia, com caldria
suposar per la lògica de la seua tradició. Tot plegat sembla un paripè, un
repartiment de papers de bons i dolents, i paritari. Si només s'hi oposaren darrers
països que hi han entrat, com Letònia i Polònia pensaríem que sent els últims
contractats els toca de fer la faena bruta. Per això n'hi ha dos de vells, per
dissimular: Irlanda i Països Baixos. I Espanya fent-se passar per paladí de la
defensa del català a Europa, mentrestant a cal sabater, sabates de paper. Ens
ho recorda l'adagi popular: qui envia, no va, que és com dir que les coses
importants és millor fer-les que no manar-les. Així i tot hem enviat Moratinos
i la banda d'Espanya a defensar el nostre català a Europa i damunt algú es
creurà que hi traurà res a carregador. Però si a ells els la bufa! Que ens
compre qui no ens conega...
Post scriptum 2: Carod diu que el català "existeix" a la UE gràcies a ERC i demana el vot a "qui vulgui més". i també: El Govern català creu que la decisió de la UE és "un pas històric" per al reconeixement ple del català. Si no puc enviar un carta en català a les institucions europees amb el mateix dret i efectivitat legal que un ciutadà o una ciutadana que s'expresse en francès o en espanyol, si els representants polítics que jo he votat, i que per tant em representen democràticament, no poden expressar-se a les institucions europees en català com ho pot fer un representant polític en francès o en italià, llavors el català a les institucions polítiques europees no té gaire més valor que un florero. Jo estic amb l'Ovidi: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
