Són coses que passen. No cal que t'hi encaparris tant, home. Tots portem aquest ritme del dimoni i és normal que, al final, un ho pagui. Ja no tenim vint anys. Ara, quan ens hi posem, necessitem el nostre temps. Encara que no siguem grans, ja no som aquells adolescents que tot ho feia barrip-barrop, com si s'hagués d'acabar el món, en qualsevol lloc i moment.
Això de fer-ho cada dia del món és una exageració. Era normal que un dia o altres petessis. Cal saber quin és el moment escaient. No precipitar-se. Satisfer un ritme que et sigui natural, que no et calgui forçar les coses. A aquestes alçades, ja no ens cal demostrar res. Els altres, els altres... Deixa'ls estar els altres! Tu has de mirar per tu. Que avui no surt res, doncs demà hi haurà més sort.
Res, home, que sigui dijous i que des del diumenge no hagis escrit res al bloc, no és símptoma absolutament de res.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
