Ibarretxe no ha de ser un model a seguir a cegues, no té la clau del nostre futur nacional sinó que fa allò que pot (i no és poc) amb la seva nació. Però és inevitable no tenir-hi un ull al damunt i veure què passa aquí, quines simpaties o antipaties i, en qualsevol cas, quines reaccions provoca. El vicepresident de la Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira ha alertat que l'estat autonòmic perilla si el TC tomba l'Estatut i la consulta basca. Aquesta és la filosofia a falta de concreció, però la trobo molt diferent d'allò que diu Mas segons el mateix article de Sergi Picazo a El Punt. Mas afirma que Catalunya “ha de tenir la seva pròpia via en lloc d'imitar un camí de resultats incerts”, i en això estem d'acord, però no en la manera com acaba la frase: “que pot conduir a l'enfrontament amb l'Estat”.
Un cop més, l'excessiva insistència en els condicionants de l'aplicació del dret de decidir, a supeditar-lo als grans consensos de país, fa pensar que Mas no farà altra cosa que respectar la voluntat de la majoria. Per a això, com diu Carod, no cal ser sobiranista, n'hi ha prou de ser demòcrata. La darrera ocasió en què Mas es va referir a una majoria social partidària de la independència va parlar de dues terceres parts, que és un llistó poc democràtic i una manera encoberta d'impedir l'accés a la plena sobirania. Si no hi ha consens, doncs, Mas no donarà suport al dret de decidir si volem ser estat. I si això ens ha de portar a un enfrontament amb l'Estat espanyol, doncs tampoc. Ja em direu com ho pensa fer. L'Estat percebrà com un enfrontament el dret de decidir que planteja Artur Mas, i si no és així, vol dir que Mas no planteja res. Per això cal mirar al País Basc, per adonar-se de com les gasta Espanya, que si volem preguntar a la gent si prefereix les papallones grogues o verdes ens porten al Constitucional. I si no es vol mirar al País Basc, com a mínim, cal tenir els peus a Catalunya i no a Espanya.
Si aquesta és la situació a la Casa Gran del Catalanisme malgrat el sector sobiranista del partit, els darrers dies de debat congressual a ERC estan donant ales a Joan Carretero. Semblava que Puigcercós ho tenia tot prou ben lligat, però la jugada estratègica de Carod renunciant a la reelecció per facilitar una renovació que deixa el de Ripoll en fora de joc, el document que en el seu dia va publicar Sandra Arenas en què es parlava de curtcircuitar Llansana entre altres coses, o més recentment la patinada de Gerard Coca amb les JERC podrien haver tingut cert efecte. A les pàgines de l'Avui s'ha pogut visualitzar una polarització Voltas (Puigcercós) – Alexandre (Carretero) que podria ser simptomàtica.
Així les coses, si del congrés d'ERC en surt una renovació amb Carretero com a nou president i si del congrés de CDC no en surt res de nou (que és el més previsible) que no fos dit el 20 de novembre, auguro que tindrem avançament electoral i sociovergència.
PS1: Recomano llegir Cardús a l'Avui.
PS2: Al bloc Codi de barres, Biel Barnils ha optat per l'autoclausura fins a l'alliberament d'en Franki. Potser això de fer vaga no és tan mala idea, no?
