Vaig entrevistar el Toni Orensanz per al segon número de la revista "Qui a qui? Qui aquí?" del Centre d'Art Contemporani del Priorat. El Toni és periodista i escriptor de Falset, tot i que vés a saber a on acaba el Toni que informa i on comença el que escriu, o a l’inreves. Com diu ell, tot és el mateix i l’important és conèixer cada un dels contextos on vivim, des d’on ens mirem el món i per als quals treballem.
Al mes de juny, l’editorial Ara Llibres publicarà el seu nou llibre, una obra molt esperada en què relata la investigació que l’ha portat a respondre bona part dels interrogants plantejats al voltant dels vint-i-sis assassinats que van perpetrar a Falset, entre el 13 al 14 de setembre del 1936, membres d’una autoanomenada Brigada de la Muerte.
-Comencem parlant de les relacions que tens amb la comarca, però des d’un punt de vista estrictament periodístic. Jo recordo els informatius d’una època de Ràdio Falset els dissabtes al matí, que mentre tu n’eres el director i en feies la locució, tenien la comarca pendent del que es deia per la ràdio. Era un informatiu que en aquell moment era nou, ja que recollia tot el que no sortia a la premsa que normalment llegia la gent. Això és el primer que fas o hi ha alguna cosa anteior?
-Les primeres coses que jo faig aquí són al 89-90, amb la revista “La Veu del Priorat”, una etapa curta. Però segurament la part més interessant sigui aquesta que dius, la de Ràdio Falset, la que jo recordo amb més afecte, perquè era un magazine de quatre hores els dissabtes al matí, el que suposava molta feina però, alhora, una aposta clara per la informació local, quatre hores d’informació de la comarca.
Volíem dignificar la informació comarcal i deixar clar que està molt bé que parlem de Palestina, que està molt bé que parlem de l’AVE però que hi ha aspectes de la informació que si tu des de la proximitat no els poses la lupa, passen desapercebuts; però que si tu els la poses, te n’adones que a vegades tenen un interès universal. A mi, aquella època m’agrada molt, pensa que quan el fèiem jo tenia de 20 a 22 anys.
-Quanta gent hi participàveu?
-Érem un equip que, comptant els col·laboradors i tot, érem uns deu; fèiem un grupet gran. La gràcia era fer un programa coral amb un conductor en la línia d’un Cuní o d’un Basses, que en aquest cas era jo. Fèiem tertúlies que tenien vocació comarcal i hi participava el Salustià Álvarez, hi entrava l’alcalde de la Bisbal, hi entrava gent de Cornudella, gent de Falset i gent de tot arreu.
Jo m’adono, des de la distància d’edat, que fèiem un periodisme que era bastant valent tenint en compte que era de proximitat. Amb els anys, veus que és molt difícil fer informació de proximitat, perquè sempre t’acabes trobant pel carrer aquella gent de qui has parlat. En una gran ciutat, pots dir el que vulguis que aquells de qui parles no te’ls trobaràs pel carrer, però en un poble això és molt diferent. A més, era una informació que coincidia amb les primeres denúncies del cas Priorat i tot allò.
-Començava però encara no s’havia destapat del tot, no?
-Era el principi i en vam parlar i en parlàvem públicament. És en aquell moment quan m’adono que per parlar de determinades coses, per molts tabús que hi hagués, tampoc passava res. Sí que al final algú se t’emprenyava, però realment tampoc hi havia cap daltabaix, el que era un bon senyal que la llibertat d’expressió existeix si ets valent. A vegades, et diuen que d’això millor que no en parlis que pots tindre problemes, però resulta que quan en parles, tampoc passa res. Això va ser una gran lliçó per a mi.
-És més fàcil posar música i comentar notícies generals, no? En aquell moment, quan fèieu la part de documentació sobre qualsevol notícia o sobre qui entrevistàveu havíeu d’anar a primeres fonts, què suposava aixo?
-Eren primeres fonts i a vegades aquest era “el problema”, perquè la comarca és petita i quan portes un any i escaig veus que els personatges es van repetint i repeteixes gent fins a set vegades. Hi ha una cosa, però, que tinc clara i és que jo ara, amb 37 anys, no sé si seria tan valent de tractar temes com fèiem llavors. Diuen que si l’experiència professional..., però quan no en tens i ets jove et poses en coses que després, amb més experiència, dius: que s’hi posi un altre... Valores més els riscos de determinades coses.
-Quants anys vau estar fent el programa?
-Vam estar tres anys i ens van donar el Premi Rosalia Rovira de Comunicació Local a nivell de Catalunya.
-Abans havies estat a “La Veu del Priorat”, la darrera experiència de premsa escrita amb vocació comarcal...
-Sí, hi vaig estar des del principi, amb la Dolors Muntané, el Xavi Borràs... i no gaire gent més. Era una revista que tenia vocació comarcal, un mitjà de comunicació que continua sent necessari, que no seria sobrer, vaja. No sé si l’enfocament hauria de ser un altre però en aquesta comarca la comunicació entre el nord i el sud geogràfics és mínima, per mil i una raons: geogràfiques, històriques... i “La Veu” l’intentava crear.
-Després de la ràdio, fas res més a nivell comunicatiu de comarca?
-Llavors és quan entro en una fase paral·lela a la ràdio, però que ja és més professional. És quan tinc tota l’etapa del “Nou Diari” i m’adono, treballant allà, d’una coa que també m’ha passat també a “La Vanguardia” i és que gent que fes informació del Priorat no n’hi havia, així que si eres capaç de detectar històries bones al Priorat les podies col·locar bé.
El Priorat sempre, en certa mesura, ha sigut un valor informatiu per a mi. I a partir del bum del vi, encara més. Al “Nou Diari” hi publico força sobre el Priorat i moltes vegades si no ho trec jo no ho treu ningú.
-Vius des del començament tota l’explosió de l’auge del vi... Com en vius l’inici?
-El que passa és que quan es comença a parlar del món del vi és una etapa que a mi m’agafa a Tortosa, un moment en què tinc posat més el focus a les Terres de l’Ebre.
Jo el que he viscut és que abans el Priorat cotitzava poc en premsa. Avui en dia, en canvi, vendre un titular de la comarca és relativament senzill en premsa, sobretot si està relacionat amb el món del vi. Té un punt de glamour, un punt d’interès... Fa dotze anys, això no era així. Podies col·locar alguna història però parlant del Priorat era molt difícil que et fessin cas, molt difícil si no tenies una història molt bona.
-Així, la comarca s’ha situat econòmicament però també mediàticament?
-Exacte. Ara pots situar informacions sobre cellers i el que sigui relacionades amb el vi i abans només entraves per històries d’una zona realment endarrerida i petita. Tenies l’etiqueta de “ruralia” i de païset petitet i d’anar per casa. Una mica era això.
Abans deies a la gent que eres de Falset i hi havia dos tipus de resposta: “bon vi” o “quants tombs hi ha per arribar allà dalt”. I ara dius el mateix i et miren com si fossis algú afortunat i que viu molt bé. Aquest canvi s’ha produït fins i tot dins dels nostres caps. Jo ara, per exemple, trobo que la comarca és una terra molt maca i en canvi, quan tenia 18 anys, no era així. S’ha fet una construcció col·lectiva del paisatge que a mi encara em fa gràcia, quan sents a dir “la Toscana catalana” i coses per l’estil.
-Després del “Nou Diari” arriba la Cadena Ser a Tortosa...
-Hi ha un període a “La Veu de Reus” molt curtet i me’n vaig a la Cadena Ser a Tortosa, on estic del 94 al 99. Allí hi faig dues coses: hi vaig per la Ser i per refundar el setmanari “La Veu de l’Ebre” que ara és “L’Ebre”.
-Quan hi vas encara era “Ebre Informes”?
-Eren dos: per una banda, “Ebre Informes” i “Mitjorn”, que era del Montsià; i, per altra, “La Voz del Bajo Ebro”, que era la premsa més dretana, diguéssim. L’”Ebre Informes” l’havia fundat Bayerri al 78 i “Mitjorn” l’havia fundat un que es deia Aragonès, d’Amposta. Això s’havia convertit en una cooperativa i treien dues edicions.
Quan jo arribo allí, plantejaven fer una sola edició i apostar més per la idea de Terres de l’Ebre. És curiós, però “L’Ebre” és nom meu, perquè es plantejaven quin nom posar-li i, és clar, jo vaig proposar que “L’Ebre”. Ara es parla molt de Terres de l’Ebre, però tornem al mateix, llavors gairebé feia vergonya. Bayerri i altres intel·lectuals de Tortosa ho tenien molt clar però jo recordo discussions encara sobre si hi havia d’haver dues capçaleres o una... Va arribar a un moment que els vaig dir que si ells mateixos no es creien el concepte Terres de l’Ebre, allò no tiraria endavant.
Allí, els ajudo a tirar endavant el projecte, amb una nova imatge i un nou producte. Llavors arriben els de “La Vanguardia”, que fan els suplements “Ciudades” i els primers “Vivir”, i jo passo a ser el de “La Vanguardia” a Tortosa. Des del 96, que començo a escriure a “La Vanguardia”, no m’hi he desvinculat mai i continuo publicant articles al diari, en columna o en l’edició del “Vivir en Tarragona”, i col·laboracions al “Descobrir Catalunya” o al “Descobrir Cuina”, etc.
-En ràdio no fas res més?
-La ràdio la tanco amb la Ser i passo a la tele.
-Com entres en el món de la tele?
-Hi entro amb El Terrat. L’any 99, em diuen si vull fer guions per a un programa diari nocturn que és “La Cosa Nostra” i si hi vull anar. Bàsicament, es tractava de preparar les entrevistes en aquesta línia de televisió que es fa molt ara, amb entrevistes absolutament pensades abans que intenten que els convidats expliquin el que tu vols a partir de preguntes que els van conduint cap als temes de què vols que parlin. L’objectiu és que acabin explicant coses que tinguin una certa gràcia. Això, en el cas de Bonafuente, sí que és cert que pot tindre un guió que li serveix de guia però a vegades no li fa cap mena de cas.
Després, d’allí vaig passar al programa “A pèl”, com a guionista, i també al programa del Terrat a Ràdio Barcelona per a tota Catalunya. Allí vaig fer uns continguts per a Internet per al Terrat i ara fa un parell d’anys que hi estic desvinculat. És una etapa superada.
-Això et suposava un desplaçament diari a Barcelona?
-Sí, significava, en bona mesura, viure a cavall de Barcelona i Falset, treballar al tren, viatges... i realment és una feina en què has de tindre el cap molt ben moblat. És complicat treballar cada dia en humor perquè hi ha vegades que tota la feina s’acaba en “la gent no ha rigut”. És una feina pesada i que desgasta molt.
-Quan tornes cap a aquí, què fas?
-Continuo fent coses per a ells des d’aquí, inicialment. Treballo des de casa i ara sóc l’autònom ‘free-lance’ que va amb patinet i fa malabarismes.
Ara tinc molt diversos clients. Escric per als mitjans i a on puc. Tinc una línia més de tele centrada en la Xarxa de Televisions Locals, amb projectes de reportatges per al Canal Reus o documentals sobre artistes com són els “Cops de Geni”. M‘ajunto amb altra gent, un càmera i un editor d’imatges, i presentem projectes acabats a clients. D’altra banda, faig guions de vídeos industrials d’empreses i, d’un temps cap a aquí, porto la comunicació relacionada amb el vi de determinats cellers com el Trio Infernal de Torroja i de la DO Montsant. Així, aconsegueixo viure aquí i no a Tarragona o a Barcelona, que a mi no m’agrada.
Aquí, més o menys, si et quedes sense feina pots sobreviure sis mesos. A Barcelona, jo conec gent que es quedava sense feina i al mes següent tenien problemes seriosos, perquè el ritme de vida, les hipoteques i tot plegat fa impossible perdre la feina i, per tant, tothom està disposat a fer el que convingui.
-A banda de periodista, escrius en altres formats. Ets autor de llibres, per exemple “Passió, sang i oblid”, el llibre “Priorat”...
-Jo tinc la mania i he arribat a la conclusió que tot és el mateix. Amb una cosa que em sento còmode és amb el fet que m’expliquin una història, valorar-la... i en alguns casos acabes fent periodisme, ajuntant lletres per a la tele, i en altres casos en fas un llibre. En el meu cas, parteixo de materials quasi sempre reals i de proximitat a partir dels quals decideixo que el resultat sigui un o un altre.
El cas de “Passió, sang i oblid”, del botxí Nicomedes Méndez, és un cas de Falset: “Oh, sí, aquí hi va haver una execució pública...”. Ho miro per fer-ne un reportatge, busco pels arxius i després el material que tinc penso que està bé i en vull fer una altra cosa.
-Aquí toques el camp de la història, amb recerca en arxius, recreació de contextos passats per entendre els fets...
-En el fons, el que estic fent és tècnica periodística. És a dir, si en periodisme tu m’expliques una història, jo hauré de mirar a través de dos o tres fonts si la puc contrastar i si és així l’agafo i l’explico. En el cas del botxí, jo actuo igual. A mi m’expliquen una història i jo la intento contrastar. L’únic que canvien són les fonts, que en aquest cas estan als arxius i en altres llocs, però en el fons la tècnica és la mateixa.
El que canvia és el fet que, a més, has d’entendre el moment, el context. Si m’expliques alguna cosa d’ara mateix de Falset, jo en conec el context, però si el fet és de fa cent anys és evident que primer cal entendre el context, perquè segur que ha canviat molt. És una de les coses que més difereix. A vegades ens pensem que la vida sempre ha sigut igual, com si sempre els valors haguessin estat els mateixos. I te n’adones que no, que hi ha moments en què els valors han estat radicalment diferents i a vegades és el que costa més de percebre.
-Així, què has publicat fins ara?
-Hi ha “Passió, sang i oblid”. D’aquesta obra hi ha una obreta de teatre en castellà, “Nicomedes, el verdugo diligente”, on intento fer una recreació lliure de les compareixences que feia en una taverna del Paral·lel el botxí Nicomedes Méndez, que havia fet l’última execució al Priorat.
D’aquesta obra se n’han fet dues lectures per part de l’Oriol Grau, una al Festival de Monòlegs de Castelldefels i una altra a la Sala Trono de Tarragona. És un actor sol que representa el botxí que defensa la pena de mort executant maniquins de cera, un personatge tenebrós i real alhora. Nicomedes portava més de cinquanta execucions, era el moment en què es començava a posar en dubte la pena de mort i les execucions es van deixar de fer públicament per passar a l’interior de les presons. Es deixa de fer espectacle de la mort i Nicomedes Méndez munta un Palacio de las Ejecuciones al Paral·lel, però l’Ajuntament de Barcelona li diu que no i llavors surt un cop a la setmana a una taverna que es deia Can Ramon a fer el seu espectacle. Hi explicava en què consistia la seva “feina” i hi feia execucions de ninots de cera per demostrar que el reu no patia.
-Què més has fet?
-Tinc una altra obreta que és en català, que es diu “Bandera, banderita, bandereta”. També parteix d’un fet pròxim de Falset, tot i que jo en faig una adaptació. Aquí, a l’octubre del 36, en la visita de Tarradellas i companyia hi ha tota una discussió a l’Ajuntament sobre quines banderes han de presidir el balcó, si la catalana, si la roja i negra, si la local, la d’Esquerra... Aquesta història està documentada a l’època. Al final, acaben tirant una moneda d’Alfons XIII a l’aire i és la moneda del rei la que acaba decidint que sigui la bandera republicana que estigui al balcó. A partir d’aquesta història, que m’agrada molt, vaig fer una obra de teatre que explica exactament el mateix però actualment. En un poble petit que es diu Passiubé, s’anuncia la visita d’un polític important. I llavors és tota la discussió que hi ha al poble sobre quina bandera s’ha de penjar i seguint quin ordre de combinacions. I llavors és el debat entre els regidors i amb l’agutzil de com ho han de fer. És aquesta esquizofrènia nacional que es pregunta què ets: català, més català que espanyol i no sé què més.
A partir d’aquests dues obres em conviden a escriure “El mort”, que havia de ser un monòleg amb el tema del mort; és un encàrrec. El protagonista del meu monòleg és un anarquista vell. Perquè això de la memòria històrica a vegades és com a molt selectiu. Si tu al Garcia Oliver li dius que és un demòcrata tal com avui en dia entenem el concepte de democràcia burgesa, li agafaria un mal de ventre i, en canvi, la “memòria històrica” anomena tothom “lluitador per la democràcia”; i els maquis, per exemple, no lluitaven per la democràcia com l’entenem ara. Una mica de matisos en les coses tampoc anirien malament.
A banda d’això, tinc publicat un text d’opinió en el llibre “Jo no sóc de Barcelona. Set visions de bon rotllo de la pugna Catalunya-Barcelona”, un encàrrec de Planeta; alguna col·laboració en algun suplement del “Periódico de Aragón” com “Terror ‘azul’ y violencia ‘roja’”; i el llibre “El Priorat, l’ànima del vi”, un llibre del fotògraf Rafel López-Monné, que treballa per a l’editorial Lumber, de llibres de taula. És un llibre de fotografies en què jo hi escric un text, fent una visió àmplia del Priorat com a terra de vins. A Lumber també m’han publicat un article dins del llibre “El Ebro, el río y la vida”.
-Amb la Monserrat Bartolomé, fa anys vau fer un recull de les poques publicacions, revistes i llibres, que fins a aquell moment hi havia hagut al, del i sobre el Priorat. D’alguna manera tens clars els precedents literaris i periodístics de la comarca. Quins valores de forma especial?
-Des d’aquest punt de vista, a mi les monografies locals m’agraden totes, perquè trobo que són una font d’històries increïble. Darrere de llibres fins i tot de gent que escriu malament hi pot haver autèntiques històries sensacionals. Col·leccionaria llibres de pobles d’aquests que no compra ningú.
El llibre d’aquests que més m’agrada és la “Guia del Priorat”, de l’Asens. Continuo pensant que és la que està més ben escrita, continua resultant més moderna i, a més, és divulgativa, entretinguda i parla de coses de què no parla ningú més. Per exemple, només el cas dels Barbis de Capçanes ja em sembla una aportació que només per això ja se li hauria d’estar agraït perquè si no no se n’hagués parlat mai.
Com a monografia local rigorosa, a mi m’agrada la del Biete de Cabassers, perquè és un concepte antic, en certa mesura, d’intentar abastar-ho tot i fer-ho bé.
-La part filològica està molt ben feta, és científic quan descriu el parlar de Cabassers...
-I la part geològica. A mi m’han dit, amics geòlegs, que està molt ben feta. A més, parla d’historietes d’aquestes que, una vegada més, tenim la sort que algú en va parlar. Al final, ell parla d’uns bandolers que si no hagués sigut per aquest home igual no n’haguéssim sentit a parlar mai de la vida, bandolers que assaltaven timbes de cartes...
A vegades, els llibres aquests aporten referents literaris i imaginaris. És que al final, sabem més de la Union Pacific, de quan van fer el ferrocarril als Estats Units, que no de quan es va fer la línia de tren de la comarca. Jo només he vist una monografia sobre el tema, un treballet petit d’un historiador de les Borges. En la construcció de la via del tren, el dia de la inauguració, amb tot de polítics arribats de Barcelona i amb banda de música, es mor un crio de dotze anys perquè cau per un barranc... i ho amaguen! És una història d’aquestes que els americans n’haguessin fet una pel·lícula.
El llibre del Biete aporta tots aquests referents que et fan fer veure com a interessant el lloc on vius i la història d’aquí, perquè a vegades la història sembla que només sigui això d’un paio que fot un rotllo d’aquests de “marxaria corrent”.
Ara, el que és molt bo, molt bo, i que acaba de sortir, és la “Crònica de Porrera, 1865” del Josep Simó, publicat per l’Arxiu del Priorat i l’Ajuntament de Porrera. És el manuscrit, del segle XIX, en què la família dels Simó de Porrera explica, des d’una òptica liberal, el que els passava. Comencen, tal com és manat, amb l’Arca de Noè, volent abastar-ho tot, fins als seus dies. S’hi expliquen coses curioses com que a Porrera, a finals del XVIII i principis del XIX, tots els regidors cobraven. T’expliquen, a principis del XIX, tota la misèria que hi va haver per la Guerra del Francès i com la gent es moria de gana. I al 1865 es lamenten que durant la guerra no tinguessin patates perquè no haurien passat tanta gana. Des d’un punt de vista de manual d’història de col·legi, penses que la patata la van portar d’Amèrica al segle XV però aquí veus que al Priorat no en va haver fins al segle XIX. Realment, és un llibre que m’encanta. Part d’aquest llibre havia estat citat pel Pere Anguera al pròleg de “Lliure poble de Porrera” de Josep Robrenyo en l’edició de la Diputació de Tarragona i ara el tenim en versió íntegra.
-I a nivell de creació literària, de qui parlaries?
-Realment, el panorama és desolador. A mi, Salvador Estrem i Fa és un poeta que no m’apassiona. “El Crist de la Solitud”, des d’un punt de vista metafòric, està ben trobat, però no m’apassiona.
Aquí hi havia un altre creador catòlic de Falset que també el van matar a la guerra, Joan Baptista Pinyol, que era cap dels carlins. Aquest home té una “Oda a l’arengada” que per mi és boníssima, una poesia satírica amb un gran sentit de l’humor.
Ara, per exemple, Carrutxa vol editar un llibre que es diu “Rayos y truenos”, que està escrit per un anarquista del Masroig dels anys 20, que es diu Joaquim Blanc. Des d’un punt de vista artístic, és més aviat fluixet, però té interès. A vegades, sembla que només l’Estrem i Fa escrivís alguna cosa i realment hi havia més gent.
A finals del XIX i principis del XX, la intel·lectualitat de Falset està vivint a Tarragona. Per exemple, Antoni de Magrinyà, que per cert és un dels fundadors de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona, era fill d’aquí. És autor d’un llibret que es diu “Máximas y pensamientos”, un recull de sentències amb algunes de molt bones i d’altres de més corrents. També hi havia un de Ca l’Olives, Francesc Olives, que va escriure diverses obretes de teatre, de finals del XIX. Eren intel·lectuals que a Tarragona són advocats, creadors de teatre i de societats culturals, i que al territori la seva obra no és coneguda.
-I ara en què estàs posat? Com va el teu darrer projecte?
-Ara estic fent un llibre que sortirà al mes de juny amb l’editorial Ara Llibres.
-De què tracta?
-A l’any 91, poc abans de les eleccions del 91, l’alcalde del moment, Ramon Aleu, tomba el monòlit “A los caídos por Dios y por España” de Falset. En aquella època de Ràdio Falset efervescent decidim fer, amb el Xavi Rull, professor ara de la Universitat Rovira i Virgili, un especial informatiu sobre allò. El Xavi em desperta a les nou del matí i em diu: “Toni, una notícia bomba, han tirat el monòlit”. Aquella tarda sóc conscient, amb una innocència de vint-i-pocs anys, per primera vegada, que les cicatrius de la Guerra Civil no estan ben tancades. Truquen a la ràdio persones que no es volen identificar, gent que quasi plora per telèfon... A partir d’allò, circula un anònim. Algú fa circular unes fotocòpies en castellà en què s’explica, en principi des de l’època, què va passar la nit del 13 al 14 de setembre del 36, quan a Falset hi va haver vint-i-sis morts de dretes, als quals anava dedicat el monòlit.
-Fa anys que remenes en aquesta història. Què hi trobes que sigui tan interessant per explicar-la?
-Hi ha unes coses que ja sé en aquell moment i que de fet són les que m’han posat en la història. Una era que els assassins havien vingut en autobús, gent amb autobús amb calaveres pintades, uns quaranta homes armats amb un posada en escena sorprenent. I em sorprèn que el cap de la Brigada de la Muerte, que és com es feien dir, l’endemà dels morts surt al balcó de l’Ajuntament, a la plaça de la Quartera, i s’explica, legitima els assassinats. Sé que el cap es feia dir Fresquet i jo em pregunto qui devia ser aquest home.
A partir d’aquí, jo dono voltes a això i passat l’any dos mil una persona de Falset em diu que Fresquet va viure tota la vida a Vinebre i hi va morir de vell. Com que va morir de vell a Vinebre? No m’ho crec. M’expliquen que Fresquet havia viscut tota la vida a Vinebre protegit pel Franquisme perquè en un moment donat havia salvat la vida a un bisbe i a dos canonges.
A partir d’aquí penses que si això és així tens l‘oportunitat de saber qui era el personatge aquell i d’una altra que tenia un tema boníssim per investigar. Em poso en una història en què acabo reconstruint la ruta de la Brigada de la Muerte l’estiu del 36, acabo sabent qui és exactament Fresquet i el segueixo fins al seu llit de mort.
Al llibre, jugo tota l’estona amb la investigació que vaig fent. Està escrit en primera persona i intento que el lector senti la pulsió que hi ha en un determinat moment en una investigació d’algun tipus. El llibre intenta això, crear intriga mentre va explicant la història.
-Però és un llibre d’història?
-He hagut de fer una feina important de contextualització i a través d’aquesta feina he reconstruït la dinàmiques que seguien alguns d’aquests grups que es deien “incontrolats” l’estiu del 36.
En veure el context et fas una idea més clara de si la dinàmica era o no incontrolada i hi poses matisos. Aquesta és una de les lliçons que jo he extret d’això. La Guerra Civil està plena de matisos a tot arreu. Ens l’hem mirat massa des d’un punt de vista maniqueu, de bons i dolents, i realment has de matisar-ho tot molt. És allò que dèiem: “els que lluitaven per la democràcia”; home, en molts casos, tot i lluitar contra el franquisme, el model de societat que haguessin construït era molt diferent a l’actual.
-Quina importància tenen els conflictes latents de cada un dels lloc per a aquesta violència extrema de llocs com Falset en aquestes dates?
-Jo crec que en el cas de Falset, o a Gandesa a on hi ha també la Brigada de la Muerte, es donen diversos factors. D’una banda, un conflicte més o menys latent de molt anys abans. Als anys 20, a Falset hi va haver vagues en què arribava la Guardia Civil i carregava. A la Cooperativa Obrera, hi va haver assalts de la Guardia Civil amb el Somatent per buscar armes. És a dir, hi havia enfrontaments i al 36 es té molta memòria d’aquests enfrontaments. D’altra banda, l’estiu del 36 s’han enfonsat completament els mecanismes de control social. És un altre món. Hi ha una revolució simbòlica i a tots els nivells i la gent que havia exercit el control ja no existeix i aquesta era una societat amb un fort control social; i amb una pressió dels cacics important.
-Quina és la ruta que segueix aquesta Brigada de la Muerte?
-La Brigada de la Muerte tenia la base a Casp. La formen milicians de l’àrea de Barcelona, herois del 18 de juliol a Barcelona que han estat lluitant contra els militars sublevats a plaça d’Espanya, a Sants, etc. Un cop aturen la sublevació a Barcelona, gent vinculada a la FAI i a la lluita pistolera marxen cap a Casp en direcció a Aragó. A Casp, sotmeten la Guardia Civil, també sublevada. Fresquet està allí, és un heroi del 18 de juliol també.
La Brigada opera bàsicament a Aragó amb incursions a Catalunya de les quals jo tinc documentades segures les de Falset, Gandesa, Reus, Móra d’Ebre i Flix-Riba-roja; a l’Aragó, Calanda, Sant Pere de Calanda, Albalate del Arzobispo (“del Luchador” en aquell moment), Maella, Favara i Nonasp. Els morts pugen a quatre-cents i escaig documentats, i jo continuo sospitant que me’ls podria trobar a més llocs. Per exemple, a Torelló, on hi ha, el 4 de setembre del 36, un “autobús de los de la Torrasa” que té la mateixa forma d’actuar i hi fan 22 morts, tot i que no puc demostrar que siguin ells.
-Com a grup responen a una actuació orgànica?
-La conclusió a què arribo, i això surt en la investigació, és que ells eren la Brigada de Investigación de la Columna Ortiz, amb seu pròpia a un carrer de Casp. Durant uns mesos, la Brigada de Investigación està legitimada a investigar i detectar “feixistes i contrarevolucionaris”. De fet, la CNT mateixa, en un document de setembre del 36, parla de “las fechorías de la Brigada de la Muerte, que dirige personalmente Ortiz”. Per tant, aquest és el primer matís al tema “incontrolats”.
L’estiu del 36, les columnes anarquistes decideixen que han de tenir brigades d’investigació per aturar el perill que suposa que hi hagi feixistes a la rereguarda. És lògic si entenem que estaven en guerra, en guerra real. Al Molar, per exemple, la sublevació franquista triomfa durant dos dies, fins que uns que van al front prenen el camí del poble i la neutralitzen.
-I com s’acaba tot això?
-A partir del setembre del 36, la CNT mostra la seva preocupació per les seves malifetes. En un Pleno de Regionales de la CNT a Madrid, el representant de l’Aragó es queixa de les columnes catalanes. Diu que no respecten les directrius de la CNT aragonesa i pregunta què han de fer. El representant de Catalunya li respon que ja coneixen el cas i que a Barcelona ja hi ha l’acord de destituir Ortiz davant les malifetes que comet la Brigada de la Muerte que ell dirigeix.
A Fresquet el criden a l’ordre, li diuen què està fent i sabem, gràcies a testimonis diversos, que ell respon que el que està fent és “la revolució”. I la CNT li respon que la revolució no és això. A partir d’aquí, l’octubre del 36, jo a la Brigada de la Muerte com a tal ja no la trobo enlloc.
-Hi ha cap reacció de la CNT de Falset amb el pas de la Brigada de la Muerte?
-A nivell orgànic no tenim papers, ara bé, sí que tenim la declaració del que era president de la CNT al 36, que diu que dies abans de l’arribada de la Brigada s’havia rebut a Casp la carta d’un faista de Falset que deia que a la capital del Priorat no s’estava fent justícia i que d’això se n’encarregaria ell. A Falset, un petit grup faista estava descontent amb el que estava passant, deien que hi havia poc canvi; a banda hi havia una lluita entre els municipalistes, que estaven pel control municipal de les terres, d’inspiració socialista; i els col·lectivistes, que optaven pel comunisme llibertari.
A Falset, fins a aquella data, només hi havia hagut dos morts que obeeixen a la dinàmica estrictament local: d’una banda, el cap dels carlins i, de l’altra, el cap de la CEDA, que són portats al vaixell a Tarragona i allí són morts en una de les ‘saques’. Fins i tot els capellans de Falset han sortit vius del poble, tot i que acaben morts a la Mola, però del poble en surten vius.
-Com actuen a Falset?
-En arribar aquí, els de la Brigada de la Muerte assalten l’Ajuntament pistola en mà i detenen el Comitè, que està format bàsicament per gent d’UGT, Joventuts Socialistes Unificades i ERC. Els prenen a Ca l’Amigó, on ara hi ha el Consell Comarcal, i s’instal·len allà. Porten una llista feta i els donen l’opció d’ampliar-la, hi ha un cert debat i els de Falset pregunten a la Brigada per què està passant allò. Fresquet dóna ordres i fa que els membres del Comitè acompanyats de dos brigadistes armats cada un vagin casa per casa a buscar els de la llista. Per tant, el Comitè al qual el Franquisme va acusar de ser l’inductor dels assassinats no en va ser l’inductor. Una altra cosa és que, un cop donats noms i llistats de noms, no hi hagués algú que es mostrés més col·laborador. Però la inducció del Comitè queda desmentida i fora de dubte.
-Ja per acabar i abans de plegar, ens podries donar la teva opinió sobre el futur de la comarca i la seva situació?
-Realment, ara, en aquesta comarca hi ha passat alguna cosa. Jo recordo, quan nosaltres teníem 18 anys, la sensació d’haver perdut totes les guerres. I ara, el món del vi, a banda d’un revulsiu econòmic, ha representat sembrar una mica de futur. I a banda ha significat una cosa que per a mi és molt interessant, que és la possibilitat real d’implantar un model de desenvolupament a la comarca que sigui respectuós amb l’entorn i que no passi per construir blocs de pisos i que vingui una indústria que ens tregui de la pobresa, que abans era l’única possibilitat que teníem.
S’ha fet un salt endavant però penso que, realment, som una comarca tan petiteta i venim de tan enrere, que mantenim tics –i ara connecto amb la història- caciquils. Hi continua havent com a pors, s’acaba sent poc valent i, fins i tot, tenint en compte el tren que ara està passant per aquí des del punt de vista econòmic i social, es podria anar molt més enllà del que s’està anant. Som com a lents de reflexos i suposo que això és lògic perquè portem cent anys d’anar baixada avall sense decidir sobre el nostre futur. Culturalment, des d’un punt de vista conceptual, ens falten molts anys de feina, encara.
Hi ha moltes oportunitats ara de construir una nova terra, des d’un punt de vista social, cultural, etc. Jo a vegades penso que està bé que vagi venint gent de fora, perquè fan falta idees fresques i saba nova que vagi fent possible que la gent d’aquí, que hem viscut sempre aquí, ens anem refrescant d’idees, que a vegades aquí hem estat molt tancadets i això té els seus avantatges però també té els seus inconvenients.
