Lo Port (10ª part): Natornant
¡Que estranya que és aquesta necessitat salvatge de locomoció veloç que arravata a gents de totes les nacions en el mateix instant! "Els morts se'n van ràpidament", diu la balada. Llavors, estem morts? O serà un pressentiment de la proximitat de l'esdevenir del nostre planeta, que ens posseeix i ens fa multiplicar els mitjans de transport de manera que puguem viatjar per tota llur superfície en el poc temps que ens és destinat? (Théophile Gautier - 1884)
El carruatge de no sé quants cavalls de metall miniaturitzats en algun lloc desconegut del motor ens espera darrera Lo Corral. Són quarts de quatre de la tarda i hem d'iniciar el camí de retorn a la capital dels gratacels i la mar blava.
Ens canviem la roba i donem un cop d’ull al mapa. Segur que el camí de retorn a casa serà un via crucis de vehicles farcits de gent que ha aprofitat el pont per anar-se a tombar per les platges de la Costa Daurada. Amb el mapa a la mà, cerquem alternatives que ens permetin navegar sense l’asfixia de la massa.
Un cop el cotxe en marxa, desfem camí cap a Bot i Orta. Allà, en la comanda de frontera, ens aturem per matar el cuc de la gana i fer el cafè.
Asseguts en una ombrejada terrassa, recordem les millors instantànies del camí i mirem alguns dels retrats fets amb la càmara. De lluny, s’aixeca un rostre rialler. L’Alberto de Beseit té socis a l’Orta i, veient-nos a prop d’on dina, no s’ha pogut estar de venir-nos a saludar amb l’interès de qui és amable i sembla gaudir de la feina que ha escollit per a fer-se la vida.
Gandesa, Corbera d’Ebre. Móra, ... En guanyar de nou el coll de la Teixeta ens fa mal els ulls el cafarnaüm de cases que omplen el Camp i Tarragona. Per la ràdio parlen de quilòmetres de cues entre un gol i un altre d’un Barça que es desperta fora d’hores.
Seguint el pla fixat, ens desviem cap a les rondes de Reus i, malgrat el dèficit d’indicadors que hi ha, aconseguim prendre la carretera de Montblanc. Hi fan autovia i anem en densa circulació fins al final del tram d’obres. Els cotxes escampen, s’aclareix la carretera camí de Montblanc. Algunes corbes, algunes rectes, algunes viles, alguns indrets. Cotxes que corren i bramen i avancen en qualsevol lloc, aliens al perill que els ronda.
Rocafort de Queralt és cruïlla de camins i els cavalls del carruatge tenen set. Els farcim de suc, buidem la bufeta i seguim camí cap a Igualada. Trams de carretera sense ni un sol cotxe. És una comarcal i la gent prefereix nacionals i autopistes i no s’aventura a l’aventura d’uns camins que cal dibuixar a cop de mapa i brúixola o d’estris de navegació més moderns i dubtosos.
A les envistes d’Igualada prenem la carretera de Lleida. Ampla, amb tres carrils o més. A l’alçada del Bruc la circulació s’espesseix com un carregat polvoró de xocolata. Per sort no ens arribem a aturar i entrem a la nova voràgine d’asfalt que condueix els cotxes vers la capital. El nostre eix: La Gran Via. Massa cotxes, massa gent. La tranquil·litat del Port encara fa més evident la bulliciosa i veloç estridència d’una ciutat que s’ha fet massa gran i encara creix i engoleix les viles veïnes.
Estabornit per la post-moderna velocitat d’aquest indret, deixo el cotxe al descampat de ca’ls pares. Són les nou del vespre i el pis, avui, és buit. Amb enyorança, el toca-discos destil·la la clara parla d’una cançó:
“Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.”
Els Quicos: Terra de l’Ebre D.O.
Un cop el cotxe en marxa, desfem camí cap a Bot i Orta. Allà, en la comanda de frontera, ens aturem per matar el cuc de la gana i fer el cafè.
Asseguts en una ombrejada terrassa, recordem les millors instantànies del camí i mirem alguns dels retrats fets amb la càmara. De lluny, s’aixeca un rostre rialler. L’Alberto de Beseit té socis a l’Orta i, veient-nos a prop d’on dina, no s’ha pogut estar de venir-nos a saludar amb l’interès de qui és amable i sembla gaudir de la feina que ha escollit per a fer-se la vida.
Gandesa, Corbera d’Ebre. Móra, ... En guanyar de nou el coll de la Teixeta ens fa mal els ulls el cafarnaüm de cases que omplen el Camp i Tarragona. Per la ràdio parlen de quilòmetres de cues entre un gol i un altre d’un Barça que es desperta fora d’hores.
Seguint el pla fixat, ens desviem cap a les rondes de Reus i, malgrat el dèficit d’indicadors que hi ha, aconseguim prendre la carretera de Montblanc. Hi fan autovia i anem en densa circulació fins al final del tram d’obres. Els cotxes escampen, s’aclareix la carretera camí de Montblanc. Algunes corbes, algunes rectes, algunes viles, alguns indrets. Cotxes que corren i bramen i avancen en qualsevol lloc, aliens al perill que els ronda.
Rocafort de Queralt és cruïlla de camins i els cavalls del carruatge tenen set. Els farcim de suc, buidem la bufeta i seguim camí cap a Igualada. Trams de carretera sense ni un sol cotxe. És una comarcal i la gent prefereix nacionals i autopistes i no s’aventura a l’aventura d’uns camins que cal dibuixar a cop de mapa i brúixola o d’estris de navegació més moderns i dubtosos.
A les envistes d’Igualada prenem la carretera de Lleida. Ampla, amb tres carrils o més. A l’alçada del Bruc la circulació s’espesseix com un carregat polvoró de xocolata. Per sort no ens arribem a aturar i entrem a la nova voràgine d’asfalt que condueix els cotxes vers la capital. El nostre eix: La Gran Via. Massa cotxes, massa gent. La tranquil·litat del Port encara fa més evident la bulliciosa i veloç estridència d’una ciutat que s’ha fet massa gran i encara creix i engoleix les viles veïnes.
Estabornit per la post-moderna velocitat d’aquest indret, deixo el cotxe al descampat de ca’ls pares. Són les nou del vespre i el pis, avui, és buit. Amb enyorança, el toca-discos destil·la la clara parla d’una cançó:
“Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l'Ebre.”
Els Quicos: Terra de l’Ebre D.O.
