L'esmorzar no el fem sols. Som set a taula. Com som set els que preparem les motxilles plegats just abans de començar a avançar els peus pel senderet que salva el collet de darrera el Refugi.
Elles surten primer....
... nosaltres un xic més tard.
Primeres fotos abans d'arribar a la nova pista.
Avui el pas és un xic més reposat i gaudim de la conversa en aquest tram de camí. No triguem, però, en avançar-nos un cop passat el Racó del Cucut.
Deixem la pista i iniciem l'ascens que, en costes força dretes guanyen els dos-cents metres que ens separen del coll de Llinars. Un parell de colls més enllà ens rep un racó encisador. Un bosc acollidor envolta el Refugi de les Clotes i ens convida a fer-hi parada. Un glop d'aigua, una visita a un refugi que sembla netejat de poc temps i girem a la dreta per seguir entre arbres per seguir fent camí.
De cop, els arbres fugen i deixen lloc a prats immensos. L'horitzó s'eixampla, al darrera el Delta de l'Ebre es mostra en tota llur extensió. Al davant espines de muntanya, sota els peus Alfara de Carles. Som en terreny de pastures, de pastures per a bous. No triguem pas gaire en sorprendre una solitària bèstia que fuig avall tant aviat com ens hi apropem. Més endavant en seran dues, més curioses i que es deixaran retratar.
El camí voreja els cingles, però en aquestes prades tot si val i n'hi ha un que s'enfila i fa carena per guanyar visibilitat. Pacient com una mula, vaig remuntant amb la Mariona, les Rases del Maraco. Entre cingleres trobem el pou i les restes d'un Mas d'aquells pastors que ja no hi són. Deixo la bossa i trec el nas a l'immens estable, espantant un moixonet que fuig per una finestra. La casa és ben menuda. Resguard per pastors quan hi ha tamborinades.
Un xic més amunt la Mariona es decideix a ajuntar-se amb el Xavi i remunta la careneta de la Punta del Bassiol. Un servidor segueix camí per esperar-los ajaçat al proper coll.
Les veus em fan aixecar el barret i els veig ben amunt al cim de la muntanya. Després m'explicaran que han vist un ramat de cabres salvatges.
Segueixo camí sol. Tenen ganes d'enfilar-se. Ells pugen a l'Espina i els espero entre ocells al coll de l'Enrejolada. Pins altius, ocells cantaires, algun esquirolet salta de branca en branca. Estirat al terra, tanco els ulls. El cant dels curiosos moixonets s'atansa. Respiro fort. Això és vida de muntanya!
S'acosten noves veus, veus que dansen. Són les quatre del refugi i els dos companys que m'atrapen. Fem camí plegats dins d'un bosc de boixos immensos. La delícia dels fusters, als ulls els arbustos imponents se'm fan bastons i culleres. N'hi ha de més de dos metres. Tot un espectacle natural.
El camí es torna a allargar, però, i després de cada pujada ens sembla trobar-hi el darrer coll del dia, però com si de Jesús camí del Calvari es tractes, la Creu sembla que no arriba i que s'allarga i s'allunya. Les veus, les rialles, les bones ànimes que m'acompanyen m'acosten al coll de la Creu on fem una nova aturada.
La baixada fa pendent, les cames potser comencen a enrampar-se. Quin pes més feixuc al del cos que ens aguanta! Un bosc, una pista, olor de carn a la brasa. Asseguts a Sant Roc, fem un darrer glop d'aigua.
Cotxes, gent, fresca, aigua, rialles, ... Un paradís de repòs pels xafogosos estius de la comarca.
Desfem camí entre camps de cirerers prenyats de cireres verdes. La ronca parla d'un campanar ens alça els ulls vers l'horitzó proper. Dalt d'un turó, una esglèsia. En baixada, les cases. Paüls se'ns mostra lluny encara.
Inconscientment ens deixem seduir per la pau de la contrada. Els peus intenten ser més curosos a l'hora d'abastar el terra i baixem un xic el volum de veu que esdevé murmuri i poc després pregon silenci. Un jaio se'ns creua en el camí. Al cap d'uns metres, un altre. Un xic enllà, una padrina. I al petjar el poble, una altra.
