Aquest matí he anat a la mani, al corteo, del 25 d'abril (l'aniversari de l'alliberament, festa nacional), que eixia, com sempre de Porta San Paolo, al costat de la piràmide, on els romans van defensar la ciutat de l'entrada dels alemanys. Aquest any era molt especial, feia impressió veure totes aquelles banderes amb el que ha passat a les eleccions i, sobretot, amb el que pot passar a Roma demà passat. El candidat de la dreta, Alemanno, és un postexfeixista que porta una creu cèltica penjada al coll. Roma no caurà, deia una senyora gran amb el mocadoret de l'ANPI al coll. Esperem que no. Fa dies que els diaris de dretes estan clamant contra la celebració del 25 d'abril. Berlusconi mentre va ser cap del govern no va assistir mai a la cerimònia oficial, hui ha dit que tenia que treballar i ha rebut a Ciarrapico, un feixista romà neoparlamentari del seu partit. La festa dels derrotats es titulava l'editorial del Giornale d'abans d'ahir. El 25 d'abril és sobretot la festa de l'antifeixisme, el que se celebra és que un poble educat per creure i obeir, es va convertir en un poble de ciutadans capaç de decidir. I es va donar una Constitució, una Constitució que es basa en els principis i els valors de l'antifeixisme i si alguna cosa acomunava els partits i la gent que la van fer, i que van rescatar la dignitat i la llibertat del seu poble, era l'antifeixisme. Pinten bastos i se sent en l'aire, qui m'havia de dir a mi que el 25 d'abril en lloc d'El cant dels Maulets acabaria cantant Bella ciao i manifestant-me per defensar un Estat i una Constitució (quines coses).
