PLANAS, Pau: La nau. Amsterdam Llibres, 2008. XXVII Premi Just M. Casero 2007
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
Ben sovint em pregunto el perquè dels gèneres literaris, quina és la seva suposada finalitat tenint en compte que de manera habitual dubtem a l'hora de catalogar una narració. I si esmento aquest incertesa que m'assalta de vegades és perquè la novel·la curta de Pau Planas pot ser perfectament considerada de ciència-ficció, però... on són els límits que marquen la frontera entre la ciència-ficció i la realitat?
La nau està escrita en forma de dietari, un quadern de bitàcola que el protagonista duu a terme mentre fa un viatge espacial i especial. Espacial perquè en les diverses entrades que trobem en el quadern ens descriu el paisatge d'estrelles que hom pot contemplar més enllà dels vidres, ens detalla els diferents compartiments on fa vida dins la nau. I especial perquè el camí per on avança aquest passatger anònim no només es mou en un pla físic, sinó també simbòlic i fins i tot m'atreviria a dir que filosòfic.
El destí és Xeix, un planeta on les dues-centes persones que naveguen podran establir-se i començar una nova vida lluny del que havien viscut i tingut fins al moment. I tot sembla funcionar a la perfecció amb aquesta expectativa per endavant, fins que la nau perd el contacte amb la Terra. A partir d'aquest moment que hom valora com a catastròfic, la pregunta roman perenne en l'ambient tancat i gairebé claustrofòbic en què s'ha convertit la nau: on anem, quin és el nostre destí, per què les passes ens duen per aquest camí?
Són moltes i diverses les referències literàries que els crítics han volgut col·locar com a fonts d'on beu l'autor, però Pau Planas, al llarg de la seva novel·la, només esmenta un títol: La muntanya màgica de Thomas Mann. I en alguna entrevista ha matisat que la idea de La nau va sorgir després de la lectura d'aquesta novel·la magistral. I certament, amb La nau emula l'ambient d'aquell peculiar indret que ens reflectia T. Mann en la seva obra, però Pau Planas ho fa contemporanitzant personatges i situacions per presentar-nos la seva visió crítica de la societat actual, on tothom segueix les regles mentre les coses van bé i no saben com reaccionar quan aquestes deixen de funcionar.
L'ús del llenguatge sobri i mesurat, sumat a la fredor precisa amb què el protagonista narra els fets viscuts, converteixen aquesta novel·la en una lectura agradable i interessant que t'aboca vers un final on "la renúncia i l'esperança s'estan ajuntant com dues nuvolades".
Sílvia Romero
