ERC entre dues aigües

Darrerament alguns membres destacats d’ERC s’esforcen per justificar més que mai la seva presencia en el govern tripartit. Pensen, equivocadament, que la davallada en les darreres eleccions es deu a que el ciutadà no visualitza la importància de participar en el govern de Catalunya. No entenen que pel futur del nostre país es molt més rellevant l’increment dels vots als socialistes que la pèrdua de diputats independentistes al Congrés de les “Espanyas”. No comprenen que molts dels votants d’ERC s’han quedat a casa per considerar inútil la feina d’ERC. Tampoc son capaços de fer autocrítica i reconèixer que les darreres campanyes electorals han estat tant mal plantejades que fan inevitable el cessament dels seus responsables.

Un conseller deia en una entrevista recent que la manera de demostrar que ERC és un partit de govern és justament exercint el govern. Un argument molt repetit que en principi es de sentit comú, peró que perd significat quan es posa en el marc d’un govern tripartit, majoritàriament al servei d’un partit espanyol molt més interessat en dividir internament als catalans que en reconèixer els seus justos drets.

En els darrers dos anys, amb govern majoritàriament socialista a nivell espanyol i també català, hem assistit a tres crisis relacionades amb les infrastructures: la dels trens de rodalies, la de la xarxa elèctrica y la del aigua. Es casual que aquestes tres crisis hagin coincidit amb un increment sostingut del sentiment sobiranista?. Creiem que no. Una idea és comú al dos partits espanyols majoritaris: Catalunya no ha de deixar de generar recursos per a España. I la millor manera de desvirtuar el sentiment d’espoli es el foment de la confrontació interna. El mes trist és que una bona part dels dirigents d’ERC han caigut de quatre potes en aquest parany, fins al punt d’arribar al enfrontament entre ells mateixos.

Davant tot el debat de la necessitat d’aigua per a l’àrea de Barcelona (en el que no entrarem específicament) el militant, el votant i qualsevol altre ciutadà es demanen quina es la posició d’ERC. El que es percep és que el que més interessa no es la resolució d’un problema extremadament greu sinó conservar les cadires.

No ens confonguem. ERC te persones d’una excel·lent vàlua en moltes àrees de l’administració pública, govern de la Generalitat inclòs. Això ja s’ha demostrat i ho demostren en el dia a dia. Però una cosa es ser competent en les tasques que a cadascú li pertoquen i un altre molt diferent liderar un projecte de país.

Quan Catalunya ha necessitat d’algú que alcés la veu en defensa del dret dels catalans a disposar d’un proveïment adequat d’aigua, i aportés solucions a nivell d’Estat, on eren Josep Lluis Carod-Rovira i Joan Puigcercós, membres republicans amb la màxima responsabilitat a la Generalitat?. El primer és limita a escoltar les declaracions, moltes vegades sense de sentit, d’alguns dels seus correligionaris i el segon deixa el govern amb l’excusa d’adreçar el partit. Com deia Llach, no és això companys, no és això.

La “solució” a la sequera ha vingut de Madrid, malgrat totes les iniciatives de Francesc Baltasar. A més, Maria Teresa Fernández de la Vega defensava la setmana passada el dret dels catalans a tenir aigua, rebutjant les declaracions demagògiques dels presidents de València i Murcia. No tenim cap dubte sobre qui guanyaria les eleccions a la Generalitat si fossin convocades avui mateix. El que políticament ens a quedat és una divisió greu del territori.

Exigim a Carod i a Puigcercós com a màxims exponents de l’actual executiva del partit, un gest de modèstia i d’autocrítica en vers als militants i votants d’ERC, per la disbauxa i desgavell que es viu en els darrers temps en el si del partit.