Estar escrivint la tesi en una petita ciutat de Nova Anglaterra fa que siga difícil mantindre el ritme al bloc. Açò no és com Nova York, on –com em confessava un reputat cronista de la ciutat- a cada cantonada hi trobes un apunt. Sense esforç. Ací les postals cal buscar-les. I no sempre apareixen. Fer les cròniques, d’alguna manera, transforma l’experiència del cronista i la mirada sobre la realitat. T'acabes mirant les coses pensant si en podràs treure una postal. És estrany, però és divertit.
En la meua recerca activa de postals, l’altre dia vaig abandonar un seminari sobre la violència a Guatemala després de la guerra civil i em vaig fer passar per un estudiant de
Califòrnia (amb els meus cognoms no és difícil) per anar a una recepció amb el
governador Arnold Schwarzenegger. Sí, el Terminator. L’objectiu era fer-ne una
postal. Però la cosa no va donar gaire de sí. El governator va arribar, va fer un discurset farcit de tòpics i va
marxar. Va parlar sobre com va arribar als EUA sense res i totes les
oportunitats que li havia donat aquest país i com ara estava intentant retornar
una part amb la seua tasca i tal i qual. És increïble com aquesta gent poden
viure de tòpics, i repetir-los fins la sacietat. Tot i que, ben mirat, en el
seu cas és certa la història de l’immigrant triomfador... Res destacable, en tot cas.
Això sí, em va cridar l’atenció el fort accent que conserva aquest home després de molts anys vivint ací. Encara fa més por. I també que no sembla real, sinó més aviat un holograma. Però sobretot, vaig pensar que potser no és tan mala idea tindre un actor com a president. Ben mirat, el 90% de la seua feina és bàsicament actuar. I això el Schwarzenegger ho fa bé. Camps i Montilla... bé, millor no parlar-ne. Tinguem la festa en pau.
