Subprime (II)
El problema de les subprime és que perquè fossin viables a curt termini calia finançar-les, i amb un risc tan elevat, qui s'atreveix a donar crèdit? La solució que van trobar els brillants prestamistes americans va ser camuflar les subprime, mitjançant l'us d'una complexa enginyeria financera (diuen que el president de la reserva federal nord-americana va haver de rebre un curs accelerat sobre aquests nous productes perquè els desconeixia).
S'hi van ajudar d'unes agències (agències de rating) que s'encarreguen de valorar els productes d'inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d'aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s'oferien als EUA. L'embolic estava servit.
S'hi van ajudar d'unes agències (agències de rating) que s'encarreguen de valorar els productes d'inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d'aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s'oferien als EUA. L'embolic estava servit.
El risc de les subprime els prestamistes l'han traslladat als inversors internacionals, en la seva majoria bancs i caixes europeus, que en el moment que esclata la crisi comencen a adonar-se del descens en picat dels seus productes d'inversió. Descens que posa en risc, fins i tot, la liquiditat dels seus dipòsits.
Comença un banc anglès, el segueix un de suís, després un de francès ... i la resta van esperant, sense fer massa soroll no sigui que es desencadeni el pànic entre els clients i comencin a córrer a retirar els seus dipòsits.
Del diner fàcil que corria de mà en mà, i de banc a banc sense gairebé preguntar, ara s'ha arribat a l'altre extrem: una paràlisi gairebé total del crèdit. Ningú es fia de ningú, i això afecta a la possibilitat de disposar de diners a partir dels quals realitzar qualsevol operació. Traduït en plata vol dir desacceleració econòmica i risc de caiguda del mercat immobiliari. Diuen que el pitjor està per venir, però com que ningú es transparent (ni governs ni bancs) tothom calla i espera. És una mena de silenci abans d'una tempesta (seguirà)
