Silvio Berlusconi guanya les eleccions. A la cambra de diputats i al senat de la república. Com sabeu ambdúes instàncies tenen el mateix pes. Bé, no hi ha gaire més a dir la veritat. L’esquerra italiana venia d’on venia, d’un govern fracassat d’un personatge amb molt de renom com és Romano Prodi. No era fàcil lluita contra això, malgrat que aquí no ho vulguem entendre gaire.
Walter (Valter antigament) Veltroni és un bon líder per a l’esquerra italiana i per al que representa el Partit Demòcrata -somiat per Pasqual Maragall-, però necessita d’aquest periode d’oposició. Primer perquè Berlusconi no és etern i el seu partit no té herència ni grans futuribles. I després perquè ha d’entendre la política nacional i ensamblar bé el seu propi partit, ell ex comunista juntament amb democratacristians. Ara bé, és molt interessant aquest bipartidisme de facto.
Jo sóc molt de Pierferdinando Casini, que ha quedat com a tercer grup parlamentari, però no caldrà que tingui protagonisme degut a la abassegadora victòria de Berlusconi, de la mà dels autonomistes del Movimento pel Sud i de la Lega Norte.
Deia Veltroni en la seva campanya que “Si può fare”, i tant que sí, però encara no.
Per cert, haig de denunciar de nou el papanatisme dels analistes de política exterior del nostre país. Es confonen els desitjos amb la realitat, com passa amb la política nord-americana. Mai encerten. És una llàstima.
Bloc no massa actualitzat del corresponsal de La Vanguardia al cor d'Israel. Dels pocs corresponsals proisrael que es poden llegir en aquesta península.
Bloc d'un dels millors periodistes de La Vanguardia, corresponsal a Ile de France. Hi ha qui diu que a més de llegir les seves cròniques també cal llegir Le Monde per tenir una versió menys esquerrana.
Indica que el poble català, com qualsevol altre, té el dret de decidir sobre el seu propi futur sense interferències d'altres nacions. La Plataforma no es vol posicionar ni a favor ni en contra de cap text estatutari, només pel dret democràtic.
