Avui en Bassas es deu haver quedat de pasta de moniato quan en Carod li ha donat la primícia en directe. No es presentarà al partit, però no renuncia a ser el candidat a la Generalitat. Això simplifica notablement el procés congressual d'Esquerra en un dels seus aspectes: el debat de les persones. Per al segon debat, el dels conceptes, Carod també ha deixat dues paraules que són bàsiques: unitat i renovació. Ho subscric. I crec que el seu gest facilitarà molt les coses. Però no el jubilem abans d'hora. Carod té corda, molta corda. I el país necessita persones com ell. Aclarit el debat de les persones i el dels conceptes, ara cal continuar amb el de les idees i les estratègies.
L'altra notícia del dia és la mort de Josep Benet. Per a mi, Benet és el lúcid lector de Tarradellas. Sense els seus llibres, l'anàlisi de la transició hauria quedat coixa. Llegim-lo, que sempre és el millor homenatge que es pot fer a persones com ell. M'ha fet pensar en un altre gran assagista i historiador, en Fèlix Cucurull, mort fa ja dotze anys i unes setmanes. I cada cop que desapareix una d'aquestes persones que han dedicat la vida al país em vénen ganes de callar i escoltar, però no sé fer-ho ni en sabré. No tinc solució.
El catedràtic de lingüística Juan Carlos Moreno ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico, i El Mundo l'entrevista. Sorprèn que aquest diari sigui capaç de publicar les respostes de Moreno. Una mica d'aire fresc va bé de tant en tant. En qualsevol cas, crec que aniria bé que l'entrevista tingués força difusió. Per això l'he entrada al menéame. Si us va bé, remeneu-la una mica a veure si aconseguim que arribi a més gent. Si des d'aquí ens posem d'acord, segur que tenim prou empenta.
I acabo al Tibet. I seré breu. La política i l'esport no haurien de tenir res a veure, tot i que no sóc tan ingenu com per ignorar que la relació existeix. Els i les esportistes haurien de poder competir en uns jocs olímpics al marge de tota consideració política. És clar que si un atleta català es veu forçat a competir en representació d'una suposada nació espanyola que ni existeix ni comparteix, amb aquesta persona ja s'està fent política. En qualsevol cas, aquestes consideracions sobre nacions i seleccions esportives esdevé secundària quan hi ha morts polítics pel mig. Jo no em veuria amb cor de fer ni una passa en nom de l'esport en uns jocs organitzats per un país que està assassinant persones al Tibet. És una qüestió de consciència. Si aquests jocs es duen a terme, l'esperit olímpic quedarà definitivament i irreversiblement reduït a una oportunitat de negoci.
PS: Segueixo amb interès el bloc Quadern de viatge i la moguda organitzada des del bloc El cacao de la FACAO.
