No és temps per l'amor. Notimeforlove.
A cinc dies de la conclusió de la campanya propagandística de les eleccions espanyoles, les presidencials, els elements objectius de valoració són ja suficients. No cal dir res més, companys! Ja ho tenim clar!
Escoltats els arguments i assumits els plantejaments, em trobo en disposició de fer-ne una qualificació adulta, madura i sensata del què en aquestes eleccions em toca fer el diumenge. Tant sols espero que el dilluns 10, els titulars i les portades de la premsa no siguin apocalíptics, que no ens caigui el cel al cap com als atemorits gals. N'assumiré els riscos, però els mateixos que ha posat la classe política sobre la taula. Més aviat poca roba es perdrà en aquesta bugada.
Escoltats els arguments i assumits els plantejaments, em trobo en disposició de fer-ne una qualificació adulta, madura i sensata del què en aquestes eleccions em toca fer el diumenge. Tant sols espero que el dilluns 10, els titulars i les portades de la premsa no siguin apocalíptics, que no ens caigui el cel al cap com als atemorits gals. N'assumiré els riscos, però els mateixos que ha posat la classe política sobre la taula. Més aviat poca roba es perdrà en aquesta bugada.
I avui, mentre Mas i Duran i Lleida havien concentrat les joventuts per veure el Barça com guanya als escocesos, la Chacón visitava el teatre Bartrina i Ridao se n'anava al poble de Joan Tardà a fer-se un bany de locuïcitat, jo ja m'he aclarit. Per Tardà no anar a votar és una "delicatessen" que es poden permetre els suïssos però els catalans, no. Doncs, crec que em fotré aquest gust.
Això de "delicatessen" m'ha fet revindre un gust refinat al paladar, m'he vist una ma fent circular la copa de whisky enriquit en roure, una lluenta camisa de seda i cinquanta mil plaers més pels sentits. Molt exhuberant. Tots hi convenen en una cosa en això de les eleccions: "Ens hi juguem massa". Però la sensació que la primera persona del plural no va per mi és bastant exagerada. I que, en tot cas aquí, qui s'hi juga alguna cosa són els gestors del sistema.
I posats a pensar que sóc un honorat ciutadà de la Confederació Helvética em plantejo coses. Per exemple el concepte de "democràcia" a l'Estat Espanyol, que tindria la mateixa consistència que "drets humans" a Turquia, "llibertat" a la Federació russa o "bon futbol" al camp del Nàstic. El fotoperiodista Gervasio Sanchez explica que aquest Estat -al marge dels colors polítics- juga la Champions del negoci de la venda d'armes, el vuité en l'exportació. Una aportació com qualsevol altra de l'Aliança de les Civilitzacions.
Perquè la suspensió de drets, la il·legalització de les idees, la clausura de mitjans de comunicació, la imputació de delictes penals per objecció de consciència, la guerra bruta contra la dissidència, la criminalització i persecució del republicanisme, l'assimilació de la monarquia com a sistema polític d'ordre natural, la negació institucional de la pluralitat nacional i l'exigència d'assumir-ne a canvi la unitat de l'estat, no em serveixen com a principis plausibles d'un estat democràtic i de dret. Que Rousseau i Montesquieu hagin mort em sembla massa estrident com per simplificar excessivament la política.
L'altra qüestió seria com funcionen els missatges unilaterals dels aparells de propaganda política: "si tu no votes, altres ho faran per tu", "encara que tu no hi participis, sortiran escollits igualment 350 diputats", "vota el què sigui però vota",... una mena de xantatge moral i indiscriminat que no amaga la necessària acumulació de legitimitat a un procés prou empobrit de debat. Pobre i massa simplista per perdre-hi ni un minut.
Però totes aquestes qüestions, en aquesta contesa electoral, ja no me les plantejo per no haver de triar entre la millor de les pitjors opcions, perquè costa trobar cap alicient més enllà dels cuinats als gabinets de premsa dels partits,... I me les miro amb tant interés com les primàries dels republicans nord-americans: Obama o Clinton. Zapatero o Rajoy, Chacón o Duran i Lleida, Sarkozy o Royal. Ja n'hi hauria prou de fer l'índio. No és temps per l'amor.
Això de "delicatessen" m'ha fet revindre un gust refinat al paladar, m'he vist una ma fent circular la copa de whisky enriquit en roure, una lluenta camisa de seda i cinquanta mil plaers més pels sentits. Molt exhuberant. Tots hi convenen en una cosa en això de les eleccions: "Ens hi juguem massa". Però la sensació que la primera persona del plural no va per mi és bastant exagerada. I que, en tot cas aquí, qui s'hi juga alguna cosa són els gestors del sistema.
I posats a pensar que sóc un honorat ciutadà de la Confederació Helvética em plantejo coses. Per exemple el concepte de "democràcia" a l'Estat Espanyol, que tindria la mateixa consistència que "drets humans" a Turquia, "llibertat" a la Federació russa o "bon futbol" al camp del Nàstic. El fotoperiodista Gervasio Sanchez explica que aquest Estat -al marge dels colors polítics- juga la Champions del negoci de la venda d'armes, el vuité en l'exportació. Una aportació com qualsevol altra de l'Aliança de les Civilitzacions.
Perquè la suspensió de drets, la il·legalització de les idees, la clausura de mitjans de comunicació, la imputació de delictes penals per objecció de consciència, la guerra bruta contra la dissidència, la criminalització i persecució del republicanisme, l'assimilació de la monarquia com a sistema polític d'ordre natural, la negació institucional de la pluralitat nacional i l'exigència d'assumir-ne a canvi la unitat de l'estat, no em serveixen com a principis plausibles d'un estat democràtic i de dret. Que Rousseau i Montesquieu hagin mort em sembla massa estrident com per simplificar excessivament la política.
L'altra qüestió seria com funcionen els missatges unilaterals dels aparells de propaganda política: "si tu no votes, altres ho faran per tu", "encara que tu no hi participis, sortiran escollits igualment 350 diputats", "vota el què sigui però vota",... una mena de xantatge moral i indiscriminat que no amaga la necessària acumulació de legitimitat a un procés prou empobrit de debat. Pobre i massa simplista per perdre-hi ni un minut.
Però totes aquestes qüestions, en aquesta contesa electoral, ja no me les plantejo per no haver de triar entre la millor de les pitjors opcions, perquè costa trobar cap alicient més enllà dels cuinats als gabinets de premsa dels partits,... I me les miro amb tant interés com les primàries dels republicans nord-americans: Obama o Clinton. Zapatero o Rajoy, Chacón o Duran i Lleida, Sarkozy o Royal. Ja n'hi hauria prou de fer l'índio. No és temps per l'amor.
