Rellegint el llibre de la flamant guanyadora
del Ramon Llull, Najat El
Hachmi, Jo també sóc catalana m’he adonat de dues coses: una,
que la Najat ja deixava entreveure bona literatura en el seu primer llibre i, dues,
que amb la religió, les religions, totes, no anem enlloc. Les conviccions
personals de cada ú són molt respectables, però quan s’intenten reglamentar i
imposar, és quan esdevenen una eina de control que coharten la llibertat de les
persones.
Copio un trosset del llibre on l’autora s’adona
que ha de triar entre la seva passió, l’escriptura, o la religió.
Una de les meves grans preocupacions era
esbrinar si una bona musulmana podia ser escriptora. No gosava preguntar-ho al
noi dels ulls pintats a la manera del profeta per por que la resposta fos
negativa. Quasi podia endevinar la resposta: escriure era explicar mentides,
històries que mai havien existit i ja feia dies que ens havia dit que una sola
mentida suposava que Déu es negava a escoltar-me durant quaranta dies. A més,
jo volia ser una escriptora famosa, d’aquestes que sortien a la televisió
firmant llibres el dia de Sant Jordi. Ja sabia que les bones noies, fidels a la
religió dels seus avantpassats, no sortien públicament, havien de ser
discretes, fins i tot a l’hora de resar havien d’abaixar el to de veu. ¿Com
podia fer compatible la meva devoció religiosa amb la vocació literària?
I demà, la resolució (que ja coneixem),
explicada per Najat.
