Molt hem sentit parlar dels nens de carrer al Brasil,però la feblesa dels infants és existent allà on hi ha pobresa.A Romania també n'hi ha,doncs.I és molt difícil de poder expressar la soledat i el desampar d'un nen.Em ve a la memòria el personatge de David Coperfield i només el somni del Pigmalió m'arrenca un lleuger i impossible somriure davant la bogeria del nostre món.
Un s'acostuma ben aviat a veure a nens sols pels carrers i a les cruïlles netejant -o embrotint,a cops- els vidres del cotxe.Algunes vegades,no lluny,hi veus el que suposes que és el pare o la mare.Acostumen a ser gitanos.A Romania hi ha dos milions d'aquesta ètnia,d'aquesta cultura sense territori,i pateixen el mateix menyspreu social que pertot arreu.Són una cultura difícil d'entendre des de la cultura social establerta,i tenen les mateixes contradiccions de valors que la resta.La pròpia dignitat no comporta pietat cap els altres.Però la sensació de que els nens tenen la companyia del clan -que no l'afecte,potser- em provoca només mirades de recel i un sentiment fugaç de pena.
Dissabte a la nit va ser diferent: a la matinada,un nen solitari d'uns 7 o 8 anys s'abraçava i s'escalfava amb un gat de pell marron.Amb la cara acaronava la pell suau del gat.Portava pijama com si s'hagués escapat a aquelles hores d'un sostre ruinós o de companyia indesitjable,o bé podria ser que simplement fos un reclam més per obtenir unes monedes pels seus progenitors.Com a l'època victoriana,els relats de Dickens encara poden ser un retrat del present.
Era Moldau,presumiblement.Tenia el cabell ros i una mirada de pànic i fred situat en aquell semàfor de la cruïlla central de la Piata Unirii.Es passejava enmig dels cotxes mirant els rostres dels conductors,embriagats per la nit del dissabte i el consum d'oci reservat per a la puixant classe burgesa de la ciutat.Rosses tenyides al costat de conductors més aviat grassos menant cotxes alemanys.Cap cotxe Dacia,a aquestes hores.Alguns 4x4 japonesos amb dues parelles de Club a Club.Ningú va obrir la finestra per donar unes monedes caritatives.A l'exterior,la temperatura era de tres graus negatius.
Me'l vaig mirar sense que ell se n'adonés i una forta emoció em va entel.lar els ulls.No és impotència,no.Ni tant sols pena per un futur previsible i que sembla estar escrit.Es una emoció de desconcert,de incomprensió i de desesperança,difícil de transmetre amb una sola llàgrima.
Impacients com sempre,el semàfor estava verd i el Toyota de darrera el meu cotxe ja pitava amb mala bava.A només cent metres,al seguent semàfor,la policia aturava alguns cotxes per a fer-los la prova d'alcoholèmia.
Vaig veure com el nen,entrava al jardinet de la plaça i s'estirava a un banc.El seu gat continuava donant-li escalf en aquella nit freda.Els magatzems d'Unirii anunciaven davant mateix,el darrer model de Nike i un premi de milions de Lei d'un sorteig per comprar en aquells luxosos magatzems.
David Coperfield,amics,encara està entre nosaltres.
