Imaginem que els centenars de milers de manifestants del dia 1 de desembre s'abstenen o voten en blanc a les eleccions del març vinent. La mateixa nit electoral el Sr. Joan Ferran en nom dels socialistes podria sortir a la televisió triomfant i afirmar: “jo tenia raó; els que cridaven pels carrers el primer dissabte de desembre només es representaven a ells mateixos”. I podria afegir: “els resultats electorals constaten que la “crosta nacionalista” va aprofitar el malestar temporal pels problemes de rodalies per organitzar una manifestació independentista”. I podria reblar el clau exigint: “cal fer fora dels mitjans de comunicació de la Generalitat els “gurús mediàtics” que no reflecteixen la voluntat democràtica de la “Catalunya real”.
Honorable Sr. Heribert Barrera, la seva exemplar trajectòria històrica li ha fet guanyar a pols una enorme ascendència sobre milers de conciutadans. Ara ha mirat el candidat de CiU i la direcció d'ERC; ambdues situacions li han provocat la mateixa tristor que ens provoquen a tantes persones conscients nacionalment; i ens ha demanat que votem en blanc o bé ens abstinguem. La seva hipòtesi és que un daltabaix electoral forçaria la renovació imprescindible de les direccions de les dues grans forces catalanes. Però l'experiència avala el contrari: El Sr Duran Lleida l'any 2004 va fer caure la representació de CiU de 15 a 10 diputats i avui repeteix com a candidat. L'aposta estratègica de l'actual direcció d'ERC amb els socialistes ha provocat una enorme sagnia de vots i els seus dirigents han sabut justificar-la. En canvi sabem del cert el que passarà si els nacionalistes no votem: tant el PSC-PSOE com el PP milloraran els seus resultats i exhibiran aquesta representació democràtica contra els interessos nacionals.
Sr. Barrera, la manifestació de dissabte ens va retornar un element imprescindible en el redreçament del nostre poble: la confiança en la nostra pròpia força. Va ser un acte de comunió col·lectiva que va allunyar el derrotisme de les nostres ments i va reforçar la nostra determinació d'iniciar una nova etapa històrica que deixi enrere l'autonomisme. Aquest nou vent d'esperança és el que s'emportarà la vella política dels dirigents tacticistes que justifiquen els seus pactes amb les forces del règim postfranquista en nom de la “real polítik”. Els centenars de milers de manifestants són la constatació viva que hi ha una altra “realitat” que pugna per renovar a fons les nostres forces polítiques. És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos.
En canvi, Sr. Barrera, si els catalanistes no votem, tot l'entusiasme que va florir a l'inici del desembre es marcirà el març. Socialistes i populars tornaran a guanyar i els dirigents acomodats a la situació tornaran a repetir-nos la vella cançó: “ho veieu com no es donen les condicions per anar més enllà”, “és del poder que es canvien les coses i no pas des del carrer”, “els pactes són imprescindibles perquè la Catalunya real és la que reflecteixen els resultats electorals, no la que es manifesta al carrer”. Si els catalanistes no votem es repetirà la mateixa situació que amb la manifestació del 18 de febrer de 2006. La gentada de la Gran Via va impulsar les bases d'ERC a reclamar i imposar el el refús a l'Estatut, en contra del pensament de la direcció; en canvi els mals resultats del “no” a causa de l'alta abstenció del referèndum de l'Estatut van retornar la força als dirigents pactistes. Van ser aquests mals resultats del “no” els que van portar al “pacte exprés” de govern amb els socialistes i a la situació actual.
Per tant Sr. Barrera, humilment, li demano que torni a avaluar la situació en funció dels interessos generals del nostre poble i que ens animi a tots a anar a votar partits catalans i a canviar les seves direccions en els propers congressos. ¿Perquè, amb la seva innegable autoritat moral no ens proposa, l'objectiu d'aconseguir que, el mes de març, els diputats dels partits catalans superin els diputats sotmesos a la disciplina estatal?. Seria la primera vegada que passaria des de la II República. Una victòria d'aquesta magnitud incrementaria la confiança en les nostres forces i no marciria les esperances nascudes dissabte passat entre la plaça Catalunya i l'Estació de França. Només l'entusiasme, i no la depressió, pot esventar amb força ineluctable els qui avui controlen els partits catalans, aferrats al derrotisme implícit i als interessos a curt termini.
