Tres setmanes després de l'esvoranc al túnel de maniobra de la línia 5 de metro, la fiscalia apareix per anunciar que investigarà el cas del Carmel. Un accident -o una imprudència, en funció del resultat judicial- que ha deixat un miler de persones fora de casa o sense casa directament. El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, que fins fa poc temps era un autèntic càstig per al fetge de l'administració pujolista, ha aparegut públicament avui per anunciar que un parell de fiscals coordinats personalment per ell es dedicaran a investigar aquest escàndol. Mena demana col·laboració a la Generalitat perquè disposi de recursos i facilitats per investigar el cas. Quina ironia.
Felip Puig, l'exconseller de Política Territorial de la Generalitat convergent, ha dit aquests dies que la crisi del Carmel amb CiU al poder hauria comportat una acció àgil i contundent de la fiscalia. No ho sabrem mai, però la veritat és que al fiscal en cap Mena li han faltat reflexos. Tres setmanes, amb un miler de persones fora de casa, un accident que hauria pogut ser tràgic, una confusió tècnica, executiva de l'obra i informativa sense precedents, i la fiscalia tarda tres setmanes a donar la cara. A veure què fa ara.
Pasqual Maragall ha anunciat avui que el conseller Nadal donarà explicacions al Parlament abans del previst. El titular de Política Territorial es va comprometre a una segona compareixença parlamentària tres setmanes després de la primera. Finalment el president Maragall ha forçat l'avançament. La pressió política i social és cada cop més insuportable. Per al govern, diríem que és incòmode. El ple extraordinari de la setmana vinent es farà un mes després de l'accident, de l'ensorrament de l'edifici de pisos. A Pujol li ho hauria consentit, això, l'oposició progressista que ara ocupa el poder?
Finalment, avui ha aparegut Enric Marín, el secretari de Comunicació del Govern, un càrrec certament maleït. Va haver de dimitir Miquel Sellarès, i la setmana passada l'oposició demanava la dimissió de Marín. Mai accepteu aquest càrrec amb el tripartit! La qüestió és que Marín no s'ha plantejat mai dimitir, tot i que de la seva oficina va sortir una nota que limitava perillosament la llibertat dels periodistes. Aquest episodi -en el context del cas Carmel- és una anècdota, tot i la greu equivocació de Marín i de la colla que va intentar limitar la llibertat d'informació a l'inici de la crisi. Què hauria passat si en lloc de Marín es digués Madí, el secretari de Comunicació del Govern?
No deixa de ser curiós -per no dir lamentable- que hagi de ser la premsa espanyola (l'altre dia escoltava una tertúlia nocturna de la SER que no estalviava atacs i crítiques al govern català per la gestió de la crisi) qui defensi plantejaments inequívocs de transparència informativa, d'assumpció de responsabilitats tècniques i polítiques i de major eficàcia en la resposta de l'administració a un problema creat per la pròpia administració. No cauré en el joc fàcil de tancar files pel simple fet que siguin els mitjans madrilenys els que posen en entredit el govern del meu país. No hi cauré només per un motiu; perquè tinc dubtes raonables que el carmel mediàticament dolç que mossega aquest tripartit seria incomestible i agre a la boca d'un govern convergent amb el suport parlamentari dels conservadors espanyols.
Per tant, el posicionament dels mitjans catalans davant la manifestament millorable gestió del Govern no és amable en tant que govern de Catalunya sinó perquè qui l'ostenta té els colors que té. I lamentablement haig d'escoltar la SER per tenir la sensació que no ens begut l'enteniment tots plegats. Sovint, això de l'oasi català provoca una sequera de gola preocupant.
