HISTÒRIES D’HERÒDOT

L’Heròdot era un malalt de jugar al Twister. I frissava sempre per col·locar els peus i les mans en les rodones de color blau. No explicava mai perquè, però així era. A més, tendia a classificar els seus companys en funció de quantes vegades posaven els peus i les mans a tal color o tal altre. Amb el que preferia el color groc no s’hi parlava, per exemple. De la seva obsessió pel color blau va sorgir també el seu fanatisme per la natació. I així va ser com va convertir-se en una mena de David Meca de l’Antiga Grècia: tot el dia parlant de rius, de mars i proposant-se reptes absurds. La seva afició per la natació, però, va acabar quan un dia va saltar de massa amunt i el riu no era prou fons. Es va fotre una batzegada que li va tremolar el cap quatre dies seguits. Ara, al llit del riu hi va fer un esvoranc que ni Magdalena Álvarez. Va ser en aquell precís instant quan va decidir que consgraria la seva vida al Twister i es a teoritzar sobre com el riu t’arrossega quan estàs inconscient. Quan l’Heròdot es va recuperar era sota l’ombra d’un paraigües groc. La noia el va apartar i l’Heròdot va veure els núvols que omplien el cel.

-        - Estàs ben moll.

-        - Què ha passat?

-        - Ets el David Meca de l’Antiga Grècia, oi?

-        - Sí. Em dic Heròdot.

-        - Ja t’he vist. T’has fotut una batzegada que et tremolarà el cap quatre dies seguits. Té, pren-te una galeta Oreo, a veure si t’animes una mica.

-        - Qui ets tu?

-        - Jo sóc la Gemma Mengual dels romans. –la Gemma Mengual de l’època romana va ajudar el nostre David Meca a aixecar-se i li va dir- Com se t’acut saltar a un riu, ximple? Sobretot havent-hi piscines olímpiques… Vine, entra aquí.

-        - No no, Gemma. Tu primer…

-        - Caram, ets tot un cavaller.

-       - Sí, però tinc un nyanyo que sembla la Torre de Pisa. –la Gemma Mengual dels romans va entrar a l’infermeria i rere seu el nostre David Meca, que deixava una mica de distància, perquè mai havia vist tanta bellesa  en una sola persona i, com a conseqüència, no parava de somriure.

-       - Ei Gemma, hi ha química no? –sí, l’Heròdot ja se n’adonava que estava fent el ximple, però, al cap i a la fi, a tothom li fa il·lusió que tot surti bé sense haver de preocupar-se massa. Li van posat tot de cremes perquè no li fessin mal els cops, li van dir que tenia ferides dignes d’un jugador de hoquei sobre gel.

Dues hores després, ella ja n’estava tipa d’aquell somriure babau, i com que l’Heròdot ja estava perfectament recuperat li va demanar que la deixés en pau d’una vegada. De nou al carrer, el nostre protagonista va començar el passeig de retorn cap a casa tot pensant si mai acabaria la col·lecció “Muñecas del mundo”, inciada en una compra compulsiva sense raó.

-        - Quan comences una cosa l’has d’acabar. –deia la seva àvia, que era més tossuda que un guarà català en un mal dia.

-        - Bon dia! –Heròdot va girar-se seguint la procedència del crit i hi va veure un tipus molt estrambòtic: una mena de Ronald McDonald amb cresta que venia postaletes del Taj Majal dient que donaven la felicitat. No cal dir que Heròdot, càndid com era, amant de la fantasia, en va comprar 12 per repartir entre els seus amics creient que, si aquell Ronald McDonald garantia la felicitat amb aquell mètode, devia ser perquè ho tenia comprovat. Com no fiar-se d’algú com ell, oi? Al principi Heròdot es pensava que aquest tipus anava una mica gat, però no. Era més savi del que semblava, perquè va deixar-li unes quantes frases lapidàries, d’aquelles que et fan pensar.

-       - Tranquilitat, Heròdot. Per molt misteriós que et sembli, amb aquestes postaletes repartiràs felicitat. Ni jo sé com funcionen però a mi m’han dut la pau, de veritat. –dit això, Heròdot en va comprar 24 més, pensant que aquelles postaletes del Taj Majal eren una gran inversió. Després, el venedor va dir quelcom que Heròdot no va entendre- Sarandonga cutxibiri cutxibiri.

Heròdot va marxar sense comprendre absolutament res d’aquella última frase, però tot i això li havia fet certa il·lusió conèixer algú tan estrambòtic com aquella mena de Ronald McDonald que venia postaletes del Taj Majal.