per Toni Mata
L’ESCENA DE LES 14:18, Toni Mata
TEEEEEEEEEEEEEEEMPS!
Altre cop havia fallat. No se n’havia sortit. Això de jugar al “Qué Apostamos” domèstic… no li anava pas bé. S’havia jugat 100 euros a que era capaç de posar-se 84 pinces d’estendre la roba al clatell. I s’havia quedat amb 72 i un intens dolor.
- - S’ha de ser imbècil, la veritat. Perquè no et presentes per presidir l’Associació de Ximples de Catalunya? Crec que tenen la plaça lliure. –la seva germana era de les que s’oposava en bloc a tot el que feia. Era esprimatxada, malhumorada i tenia una habilitat especial per rebre cops dels gronxadors, perquè mai sabia quan apartar-se.
El seu amic Joan, en canvi, havia apostat 100 euros a que era capaç de trucar a un restaurant i aguantar 1 minut renillant com un cavall. Semblava molt difícil, però se’n va sortir sense massa problemes, la veritat. S’ha de tenir molt bon cor per aguantar algú que et renilla, però hi ha gent que és capaç de suportar-ho tot si amb això pot colar una mica d’informació del seu restaurant.
- - Vostè renilli renilli, però quan hagi de cel·lebrar alguna cosa amb l’amor de la seva vida… vingui al nostre “Asador”. Li farem una cuixa a la brasa que farà que li digui a tot que sí. –i en Joan vinga a renillar.
- - Té, té els 100 euros, t’ho has guanyat, ets una estrella dels sons d’animals.
- - Mai apostis contra mi, Carles. Ja t’ho he dit moltes vegades. La veritat és que no sabia si me’n sortiria, però si ho fas amb una mica d’alegria… pots colar qualsevol cosa.
Mentre la germana del Carles seguia renegant de son germà, ell i el Joan van fer una altra posta: escriure un conte sobre una mà. Si a la Familia Adams ho van fer i el Pere Calders va dedicar-li la història del taumaturg… per què no?
- - Guaita quin món més estrany! Una girafa lila!
- - No és lila, Mercè. La tele està espatllada. I no ens destorbis que estem intentant escriure un conte sobre una mà, com va fer el Pere Calders.
- - Sí però… la girafa lila menja fruita…I escolta quines cançons més estranyes que canten els mandinga. No en coneixia gran cosa d’Àfrica…
- - Si us plau Mercè, deixa’ns treballar.
Van començar a escriure. Però quan no duien ni deu minuts, quan encara no havien ajuntat cinc paraules que tinguessin sentit…
- - Carles!
- - Ara no!
- - CAAAAAAAAAAAAARLEEEEEESS! –i sí, hi va haver d’anar. La seva mare estava prenent un bany d’aigües amb sals d’aroma de romaní
- - Què vols?
- - M’aniria molt bé un suc ara. De préssec, si us plau. –perquè sí, ella era d’aquest tipus de mares que aprofiten els fills com si fossin del servei domèstic.
- - Estic treballant!
- - No veig l’acordió i no som a un tren. Va, no m’enredis, que no et costa res dur-me un suc. Amb tot el que jo he fet per tu… No tens vergonya…
