Mare, el nen té els ulls del color de les violetes de bosc. En haver nascut a l’època d’entretemps, el xiu-xiu del vent li fa de cançó de bressol. Adam, es diu, com el fill de la Conxita. El blanc de la seva pell contrasta amb la del Jan. Sóc tan feliç! El xiquet sempre s’arrauleix ferm entre els meus braços quan el plugim omple l’escenari de l’aurora. El cel estrellat, en canvi, li és feréstec. No és un covard, això no. Estigues tranquil·la, de gran jugarà a futbol amb l’Hernán a les estones lliures i estudiarà teologia cristiana. Ho tinc tot planejat. Als 21 anys anirà a conèixer els pigmeus de l’Àfrica i els convertirà a tots. No siguis recargolada. No llegirà poemes ni textos de la Baetuloromana. Seria molt escabellat! El meu fill no sortirà al balcó ni s’acostarà a les frontisses de les finestres, no pateixis. No tindrà l’ocasió de trencar un vidre. No jugarà amb andròmines ni mirarà la televisió. Se’n guardarà prou, tant del famós carpe diem com del plaer d’estar deprimit. El meu Adam seràun home de pau, oi que sí?
