País/NACIONALISME BANAL, NACIONALISME LETAL
Un exemple molt eficaç de nacionalisme banal (espanyol) és "El Periódico", incloent l´edició catalana: el seu marc de referència és Espanya i, per ideologia de l' actual director (un germaníssim d' un conegut conseller), no s' hi fa servir, com a marc de referència, els Països Catalans. En l´edició d' avui, un "banal" article sobre "El consum de pa", podria haver estat fet a Valladolid. L´únic marc acceptat és Espanya; d' aquí, si de cas, es passa a Barcelona: Catalunya és inexistent.
NACIONALISME (ESPANYOL) BANAL, DIT "NO NACIONALISME", O DIGUI, "LO NORMAL"
El nacionalisme banal és aquell propi dels estats, que no es nota. En estats mononacionals té una escassa importància- per això se n’ ha dit banal o ambiental-, però en estats compostos, com el nostre, és un dels aspectes més sinistres de l´opressió nacional. Justament perquè els qui l´exerceixen juren que ells no són nacionalistes, i sí que ho són els altres- és a dir, els catalans o els bascos, que prou feines tenen a subsistir- i a fer veure- quins temps aquests!- com deia Brecht, allò que és obvi. Aquest nacionalisme espanyol, de fàcil digerir i per això subtilment mortífer, com un rovell o una ronya que ho impregna tot i empudega sense fer remor cada racó, cada moment i cada fet de la nostra vida, es fa més terrible quan és assumit pels colonitzats- catalans emprenyats o no, feliços de ser espanyols, i només cal pensar en bona pert dels tertulians de Catalunya Ràdio- Així mots catalans tenen
com a marc de referència Espanya i els mites populars espanyols- que ja són els únics entre la meitat de la població, de Cornellà de Llobregat a l´Hospitalet fins a Blanes, de llengua i sovint també de cultura espanyola (que són dos conceptes diferents: hi ha catalans hispanoparlants que se senten partícips de la nació catalana): són els hispano-catalans d´Estopa- i ells mateixos-, pel que fa als joves, i de la Pantoja per als més grans (i a vegades no tan grans).S’ hi inclou el toro i els toros, Tele 5 i la teleescombraria i tot el que és cultura de masses en castellà (excepte llibres, és clar). Si van mai al teatre, no passen de Paco Morán o dels madrilenys que fan “bolos” a províncies. Són la Juani de Bigas
Luna i el Paco o el Manolo, que tunegen, consumeixen, van a la perruqueria, als concerts de flamenc “modernillo” o de pop espanyol de baixa estofa, directament, a la “copla”. Tenen que els exalci: socialistes i montillians de pro com Carles Navales, que diu que els catalans som moderns i “oberts” quan anem a veure coses andaluses i flamenquitzants (no parlo de l´autèntic flamenco gitano). El seu apogeu paroxístic anual es produeix, enmig de sentors etíliques i el kitsch més desfermat, a la Feria de Abril. Molts rics i cadells de l´alta burgesia i la classe mitjana s’ hi ha rendit: com els fills d’ en
Pau Riba i tants d’ altres, que troben que el català fa pagès, com ha explicat, del dret i del revés, Arcadio Espada, que troba congruent que els exquisits de l’ esquerra divina i caviar i happy flower surtin flamencs (no en el sentit figurat), ja que, segons ell, la cultura catalana és ofegant- també ho deia el travestit Ricardo Solfa-. Políticament són espanyols: la sort de Catalunya ni els preocupa ni els interessa, voten al PP o al PSOE (o el que és el mateix, PSC-PSOE) i els cau la bava quan ve el “senyorito” de torn: quan vé el “Bambi” Rodríguez Zapatero i els promet- i se’l creuen- amb un cop d’ efecte cinematogràfic, arreglar-los els problemes a cop de taló (el Carmel, discapacitats, RENFE, etc.), sense qüestionar mai, és clar, els dèficits històrics (del PSOE mateix) que castiguen Catalunya per no ser bona espanyola. Siguem realistes, doncs: quan parlem de Catalunya i dels catalans, de qui parlem?.
El nacionalisme banal és aquell propi dels estats, que no es nota. En estats mononacionals té una escassa importància- per això se n’ ha dit banal o ambiental-, però en estats compostos, com el nostre, és un dels aspectes més sinistres de l´opressió nacional. Justament perquè els qui l´exerceixen juren que ells no són nacionalistes, i sí que ho són els altres- és a dir, els catalans o els bascos, que prou feines tenen a subsistir- i a fer veure- quins temps aquests!- com deia Brecht, allò que és obvi. Aquest nacionalisme espanyol, de fàcil digerir i per això subtilment mortífer, com un rovell o una ronya que ho impregna tot i empudega sense fer remor cada racó, cada moment i cada fet de la nostra vida, es fa més terrible quan és assumit pels colonitzats- catalans emprenyats o no, feliços de ser espanyols, i només cal pensar en bona pert dels tertulians de Catalunya Ràdio- Així mots catalans tenen
