Va arribar l’enutjós però inajornable dia del viatge a França i tots els il.lustres regidors tenien les maletes fetes des de feia més de cinc dies enrere, no perquè tingueren moltes ganes d’eixir del poble i canviar d’aires, sinó perquè eren persones molt previngudes i previsores que no deixaven mai res en l’aire. En funció d’aquesta virtud d’anticipació als esdeveniments, van dedicar la major part del temps de les comissions, sessions de coordinació i reunions de portaveus dels dies previs a l’eixida per tal d’acabar de nugar els detalls concrets d’aquell viatge a què els obligava el fet de ser escrupulosament lleials amb la Unió Europea i el Tractat de Maastricht. Per exemple, en una conversa apart entre el regidor d’obres i el tercer regidor de l’oposició, van tindre lloc les següents paraules de debat parlamentari, que no constarien en cap acta ni crònica: “A veure si em feu anar a un poble de tercera fila i ens toca dormir a tots rellogats en habitacions ataquinades de gent, tal com dormen els immigrants que venen a treballar al nostre poble”. I l’altre va contestar: “No, home, no: per eixe costat no patesques gens; el poble on anem és xicotet, però té una infraestructura hotelera de gama alta, ¡un hotelet amb encant!”. També entre la regidora de sanitat i la segona regidora de l’oposició va tindre lloc una conversa curiosa, d’una certa coloració materialista; la primera li va preguntar a la segona: “¿Tu creus que a França els drapets d’Armani estaran més barats que ací?”. I l’altra va respondre: “La roba d’Armani no crec, perquè estàs parlant-me d’una marca que a tot arreu val igual, però segur que trobem perfums molt especials a millor preu que en el centre comercial de la comarca”. I així, fent ús de la racionalitat i el seny òptims, anaven teixint i desteixint el tapís de les expectatives que els generava aquell viatge pel qual no tenien cap interés personal, sinó que únicament els preocupava des del punt de vista institucional i polític.

 Com que, des de temps immemorials, és sabut que no resulta saludable per a la moral de la societat ni per als cossos dels individus que els esposos s’allunyen massa dies de les esposes, aleshores tots els regidors i regidores es van posar ràpidament d’acord en que aquell viatge a França el farien amb les seues respectives parelles, legals o de fet, encara que no ostentaren cap càrrec, per tal que cap membre de la unió matrimonial patira el més mínim el pes de l’enyor afectuós i amatori – de fet, el viatge a França secretament constituïa un alicient conjugal per a alguns dels marits, que pensaven que els llençols de l’hosteleria francesa introduirien una miqueta de passió salvatge en  la intimitat de llurs relacions esmorteïdes. Potser per això, instigats i alleugerits per un desig nou i implícit, el dia de la partida els senyors regidors, les regidores i els seus respectius xarraven molt animadament, dins una gatzara contenta i una xerrameca xiroia.

 Com que a excepció de la senyora regidora de sanitat, els il.lustres representants del poble desconeixien – o se’ls havien rovellat, per escassa pràctica-- els rudiments bàsics de l’idioma de Descartes, Pascal, Rousseau i Stendhal (sense oblidar-nos de Villon, Baudelaire ni Nerval), aleshores van convindre també en les sessions de deliberació que en el viatge intervingueren, cobrant hores extres, els dos funcionaris que els farien de traductors i assessors tècnics, en part per a disposar d’aquella informació municipal més específica i també no fóra el cas, com va sostindre un regidor atabalat, de què “ens enganyen a l’hora de firmar algun paper”. L’al.lusió a la firma de documents va estimular l’afany de grandeses dels senyors regidors, de tal manera que també van adoptar l’acord – sense debat—de què al viatge foren acompanyats per “un tècnic especialista en audiovisuals” (així constava en l’acta de la comissió), amb l’objectiu de què els gravara un video-cassette per guardar memòria d’aquells moments més lluïdors i dignes.

 D’aquesta manera, plenament equipats per a sobreviure en l’estranger i ben acompanyats en tots els sentits, la comitiva municipal dels primers ciutadans de la població va arribar a ocupar gairebé la meitat dels seients del passatge d’un avió de la companyia Air France que faria el vol entre l’aeroport de l’Altet i la ciutat francesa de Tolosa, escala d’un trajecte en autobús fletat expressament per traslladar-los, entre bromes i rialles que s’acceleraven conforme arribava la nit, al llogarret occità de Ville-Nude, de 890 habitants dedicats majoritàriament a l’agricultura subvencionada, la ramaderia d’auto-consum i la jubilació merescuda. Potser per això, el tècnic de desenvolupament havia fet expressament un seriós informe, amb el vocabulari optimistoide acostumat (tot plegat, un discurs robòtic adaptable a qualsevol situació), on parlava “dels enormes recursos endògens de la població de Ville-Nude així com dels valors forts del municipi francés que podien posar-se en producció per a beneficiar, a través de sinergies constructives, en el futur sòcio-econòmic del nostre poble, de majors contingents demogràfics però amb una semblant estructura productiva”:  un informe més sobre-actuat que un acudit de Xiquito de la Calzada i que feia aigües per tots els costats, exactament igual com el Titànic unes hores després d’estavellar-se contra l’iceberg de la realitat històrica. No obstant, als senyors regidors els esperaven grans descobriments que renovarien la seua concepció sobre la natura humana i sobre l’organització de l’Ajuntament.

 Segon capítol. Primera nit a Ville-Nude.

                Va ser rebuda tota la comitiva municipal del poble per una altra representació, més menuda, formada pels primers ciutadans republicans de Ville-Nude, el municipi francés amb el qual ens agermanariem. El primer encontre tenia més a veure amb l’antropologia de les tribus primitives que amb la política institucional dels països avançats: a totes dues bandes els pròcers somreien primer delicadament i després exageradament (sense exceptuar els casos d’aquells regidors que esbossaven somriures sardònics i desproporcionats). I, com que no s’entenien, van començar els regals per a mostrar les bones intencions: els pobletans francesos van donar mitja bola de formatge autòcton de 2 kilos de pes a cadascun dels visitants (incloent a l’home que realitzava el video), mentre que el senyor Alcalde del nostre poble, assistit pels dos funcionaris, anava fent un lliurament magnànim als francesos d’un recipient de cristall farcit de bossetes de plàstic plenes d’herbes aromàtiques de les serres del terme municipal. Cal recordar que els francesos estaven més desorganitzats en aquesta cerimònia, potser pel pes i abultament del seu regal, ja que qualsevol d’ells havia anat donant formatges als visitants, sense respectar cap ordre ni jerarquia; tanmateix, els nostres van ser més ordenats, ja que només era exclusivament la persona de l’Il.lustre senyor Alcalde qui anava fent donació parsimoniosa de les herbes recol.lectades mesos enrere. Els amfitrions miraven aquells recipients amb aspecte interrogatiu, sobretot si tenim en compte que ells les herbes les donaven a les vaques; tanmateix els símptomes de sorpresa no van arribar al malestar perquè en els envasos transparents hi figurava imprés l’escut del municipi amb el que s’agermanarien i això, vulgues o no, els omplia d’un cert orgull internacionalista. Eixe fou el primer contacte entre totes dues tribus. A rengló seguit havien de començar els discursos: l’alcalde del poblet francés va parlar en el seu idioma natural dins una retafila de fonemes desconeguts per la majoria absoluta dels regidors visitants, que com a molt hi van captar dues voltes la paraula “espagnol”. El funcionari de confiança no tenia temps de fer la traducció directa i, per tant, va posar més imaginació que exactitud tot diguent allò que s’esperava de l’ocasió: “ens està diguent que estan molt contents de que hagem vingut... aquesta és una fita històrica que reforçarà els nostres llaços comunitaris... esperen que aquest encontre inicial siga el principi d’unes llargues sessions de visites i treballs conjunts que beneficiaran a les nostres poblacions respectives... afirma que els pròxims dies podrem conéixer de primera mà tot un municipi francés que s’assembla molt al nostre... “ El senyor alcalde del nostre poble – i el seu primer tinent d’alcalde—escoltaven amb gravetat al funcionari-traductor, tot mirant a l’alcalde francés amb dignitat i fent lleugers moviments de cap que indicaven que estaven diguent que sí a tot. Quan l’alcalde francés va aturar en sec el seu discurs -- que era gravat integrament per l’home del video-- va expressar un “voilà, ¡nous anons a manger les deleuzes trais saborouses de Ville-Nude!” que van entendre perfectament tots els presents, no perquè aquella primera lliçó de traducció espontània els haguera obert l’enteniment, sinó perquè l’alcalde francés va acompanyar les seues paraules gabatxes amb el gest manual universal que indicava que anaven a empassar-se unes bones viandes.

                 Alguns regidors visitants van formar unes converses apart mentre eren conduits per aquells carrers de cases rurals franceses fins al menjador de l’escola pública (ja que no hi havia cap restaurant possible en aquell poblatxo que es puguera fer càrrec de l’enorme caterva de visitants i acompanyants). En concret, els regidors de diversos partits i credos deien així: “Només hem arribat ja ens l’han pegada: no s’han esperat a que parlara el nostre alcalde... Cal estar al tanto perquè aquesta gent ha arribat a dominar el món sencer quan manava Napoleó... Sí, clar, fins i tot van invadir Espanya i Rússia... El tema de Rússia va durar fins a l’hivern: els francesos són fredolics i comodons... No vos despisteu: ens han ofés tractant-nos com a un poble sense dret a paraula... I ara al nostre alcalde l’han deixat de volta i mitja: o som tots iguals o ja cal que ens tornem per on hem vingut... Açò no es pot aguantar: si eixe és el tracte que van a donar-nos mentre estiguem ací, ja podem enfilar cap a l’aeroport... A xavo la benvinguda que ens han donat: regalant-nos formatges com si forem morts de fam i deixant-nos sense paraula... Açò està anant-se’n de mare: o els marquem el terreno o ja cal que ens oblidem d’agermanar-nos en peu d’igualtat... Només serem els germans menuts i ells els germans majors... ”. Els regidors més abrandats anaven acalorant-se mentre caminaven, i cap d’ells volia quedar-se enrere a l’hora de denunciar la injustícia, per la qual cosa la conversa anava pujant de to perillosament. Però tot va quedar en aigua de borralls, perquè quan van entrar al menjador de l’escola pública, justament abans de seure’s en les cadires infantils davant una taules baixetes, el senyor Alcalde del nostre poble va desfer el greuge i va pronunciar un discurs el doble de llarg que el seu homòleg francés: evidentment, només va ser entés per la pròpia comitiva que l’havia acompanyat des del País Valencià i fou aplaudit fortament – amb algun que altre esbravat “visca!”-- per aquells regidors que abans s’estaven recremant precipitadament.

                 Així van prosseguir, distensionats pel discurs del propi alcalde i reconfortats pel menjar de qualitat que els oferien els francesos (era sobretot cuina de bons productes: entrecots sangüinolents, poc fets, de quatre centimetres de grossor, safates dels més imprevistos i suculents formatges, verdures amanides de maneres mai vistes, etcètera). Fins i tot es van animar novament: gràcies a un vi de Borgonya dut expressament per a l’ocasió, els primers ciutadans de la població van tornar a l’alegria interrompuda i no cessaven de gastar-se bromes. Per exemple, el tinent d’alcalde li deia al cap de l’oposició, “¿Veus com nosaltres també sabem dur-vos a llocs bons?”. I el cap de l’oposició, per tal d’autoafirmar-se i que no li esmenaren la plana, contestava: “¡No calia anar tan lluny per menjar tan bé! Si no foreu tan puritans, aquestes coses les disfrutarieu al nostre propi país”. I tots reien novament a mandíbula batent, amb molta cura que no els caigueren els trossos de carn que masticaven ostentòriament. Com que estaven sopant uns plats tan exquisits amb tanta bonhomia i companyerisme, al regidor de cementeris, se li va ocórrer comparar-se amb els senadors i li va dir al funcionari-traductor en el seu castellà trabucat: “¡dis-li a l’alcalde frantxute eixe que estamos senando mekor que los senadores!”. I com que ses il.lustres senyories havien arribat al punt d’eufòria en què ja qualsevol paraula dispara el bon humor, van tornar a riure’s novament aquesta volta amb una intensitat que els feia goig als regidors francesos: palpaven en l’ambient de disbauxa alimentícia que estaven triomfant com a amfitrions.

                Aquell primer sopar anava tocant a la seua fi, alguns fornits regidors fumaven puros havans asseguts damunt les cadiretes infantils que començaven a grinyolar i en un tres i no res van apareixer en ple menjador tota una colla de xiquets que dansaven harmoniosament al ritme d’unes cançonetes populars franceses que cantaven quatre camperols entrats en edat amb la música de fons d’una petita orquestra. Allò va animar el cor alegre i distret dels representants de la nostra població, ja que primer anaven aplaudint per tal de donar ànims als xiquets que ballaven en honor seu i, després, quan l’actuació va finalitzar es van veure amb l’obligació moral de mostrar als francesos els balls típics de la nostra terreta. Així que sense quasi parlar-ho, en escassos segons, allà estaven els homes arrenglerats amb les dones ballant els passos senzills d’unes “jotes del carrer”, mentre els fumadors de cigars colpejaven fortament les taules amb les palmes de les mans  i cantaven les estrofetes adients: era tant el desordre i l’animositat que el senyor Alcalde ballava amb la dona del cap de l’oposició, el cap de l’oposició ballava amb la regidora de sanitat, el primer tinent d’alcalde ballava amb el regidor de cementeris, i així successivament es va formar la colla de balladors d’una manera que seria difícil d’evocar fins i tot si tinguerem oportunitat de visionar el video-cassette que se’n va gravar. Com que els músics de l’orquestra eren uns grans professionals (de fet, feien concertets de jazz en un bar concorregut de Carcasona), a la segona tanda de passes i voltejos, ja sabien interpretar perfectament les melòdies originals valencianes a partir dels taral.lejos dels visitants: això va engrescar encara més als participants; el regidor d’obres es va arrimar als amfitrions francesos per alçar-los de les cadires amb l’objectiu de posar-los drets i d’arrenglerar-los a continuació dels nostres balladors i així ensenyar-los les danses típiques. Com que els balls eren uns passos senzills, una majoria suficient va formar un rotgle immens, van apartar les taules i van deixar arraconats a quatre regidors que persistien en els havans amb el va pretext de tancar uns negocis i concessions administratives. Ja sabem tots que el capitalisme no descansa mai i, tal com va deixar escrit Marx, l’administració pública és el cap ben amoblat de la serp del capitalisme; per això, uns pocs homenots nugaven i desnugaven assumptes que no podien esperar mentre gairebé tothom s’abandonava al folklore festiu.

                 La festa va despertar instints que no s’havien adormit gens en el transcurs de la sopada, sinó que per efecte de l’assaciament de l’apetit i per l’influx del vi saborós, es van estimular progressivament de manera creixent. Ja va deixar escrit un exigu poeta de la població que “la dansa és la metàfora de l’enamorament” (un indolent i malfaener, com tots els poetes de pro, que cada 2 anys escrivia una frase memorable) i potser per la comunicació física agitada i acompassada d’aquelles danses on cadascú ballava amb la parella del veí, va anar pujant més de to la temperatura ambiental dels cossos que desitjaven, ara ja, amb una procacitat plenament desfermada i desinhibida. Per això, quan els músics es van cansar d’unflar-se els morros amb els instruments, van desaparèixer ràpidament totes les dues comitives municipals, els francesos a descansar perquè a l’endemà era dia laboral i els valencians a estrenar els llençols dels llits amb les seues respectives parelles, legals o de fet. Hauriem de ser cauts en aquest extrem, ja que els reportatges, per molt anti-periodístics que siguen, no acostumen a transformar-se en pel.lícules pornogràfiques, però sí que podem dir dues coses, amb la finalitat de ser el màxim d’objectius i fidels amb la realitat del que va ocórrer la primera nit d’estança a Ville-Nude: 1) primera: l’home del video, “el tècnic d’audiovisuals” (tal com constava a l’acta del plenari) es va extralimitar en les seues funcions, potser emportat per un excés de zel professional o artístic, però més segurament per un morbo de borratxo entremaliat, perquè va estar-se mitja hora, pel passadís, arrimant la video-gravadora a les portes de les habitacions dobles i enregistrant els més insospitats sons, refregaments i coitolàlies dels il.lustres senyors regidors; 2) segona: quan feia dues hores i mitja del sarau a les habitacions, el senyor regidor de cementeris va eixir al passadís, vestint uns calçotets i camisola blanca de l’any de la picor, amb les llàgrimes als ulls i una cara beatífica d’agraïment, tot expressant en un crit alt: “!!!!Viva Frància!!!, ¡¡¡¡ja no necessite Viagra!!!!”. En eixos instants, afortunadament l’home del video s’havia fet fonedís, però el senyor Alcalde, que estava dins la suite presidencial al final del passadís, ho va escoltar perfectament i va anotar mentalment un altre favor personal, de notable interés humà, que havia esdevingut gràcies als seus encerts com a polític europeista.

 Tercer capítol. De l’avorriment rural a la sorpresa natural.

                Per la costum ancestral i arreladíssima de l’art competitiu de matinar – i fer-ho veure--, tota la comitiva del nostre poble va oblidar que estava de viatge i, per tal de què cap veí o contrincant polític puguera esgrimir el mèrit d’haver estat el primer en baixar a desdejunar abans que els altres, quan portaven escasses hores de somni just i necessari, els regidors i les regidores, els seus respectius i els treballadors municipals, es van posar dempeus, més drets que uns fusos, es van dutxar breument i es van abillar convenientment per a un nou matí d’activitats institucionals des del cor geogràfic més ancià de França. El desdejuni, també al menjador escolar, va transcórrer amb molta tranquilitat i relaxament, encara que, si som escrupolosos amb la veritat, a les minúscules converses d’intendència d’aquella hora tan intempestuosa s’hi reflectia un cert patetisme i cansanci, dissimulats per l’avantatge de l’status de tan sòlids càrrecs; alguns i algunes compareixien amb ulleres de sol, altres amb signes de ressaca, altres amb símptomes d’haver gojat molt la nit anterior. En concret, el regidor de cementeris i el cap de l’oposició portaven la veu cantant: el primer amb manifestacions pelegrines d’assumptes prescindibles que encara fatigaven més a tothom, el segon amb bromes, jocs i anècdotes vivaces que van animar una mica l’ensopiment col·lectiu. Faltaven deu minuts per a les set, començava a despuntar el sol i tothom s’entretenia en escoltar les deambulacions verbals del regidor de cementeris i les acrobàcies divertides del cap de l’oposició.

                Més tard, van arribar davant de llur presència dos desconeguts de mitjana edat, panxuts, amb cara de babaus i més blancs que un glop de llet, que, després de les traduccions amb els tècnics del nostre municipi, es va aclarir que eren el xòfer del nou autobús que els era assignat i el guia turístic que els explicaria les meravelles dels voltants de Ville-Nude. A partir d’ací el viatge d’agermanament va entrar en una caiguda emotiva de la dinàmica grupal: es van passar tres dies de paratge en paratge, per una contornada muntanyenca on no s’hi visitava cap indret habitable, tot escoltant les explicacions pesadíssimes i pretencioses del guia turístic que eren traduïdes amb una desgana “sostenible però creixent” del tècnic municipal més empàtic. L’autobús passava per pistes forestals, camí de les magnífiques coves prehistòriques d’origen volcànic, on al final, comptat i debatut, s’hi guaitaven unes taques minúscules de coloraines que exarcebaven els ànims del guia turístic però que a tothom li proporcionaven el desinterés més franc. Cada volta més tartufià i més unflat, aquell cicerone per a incauts insistia vehementment en que anaren a fer una ullada a tal vall perduda o a tal cim de menor entitat, per on s’accedia a través de camins tortuosos i costeres d’alt risc, en les que l’autobús derrapava i rugia com un animal malalt mentre tothom cedia al programa inesperat d’eixos itineraris estrabul·lats. Tots els matins s’emportaven el menjar preparat en bosses de pic-nic, de tal manera que feien els àpats improvisats en miradors, prop de fonts i d’altres llocs igualment aïllats i silenciosos, circundats per l’espessor de boscos i la claretat dels prats. Els únics éssers vius que van poder observar durant el seu periple de caiguda dins aquell paradís de natura avorrida i sense alicients van ser vaques i bous de diversos tamanys i amb les pells tacades de diverses formes i colors– el guia turístic insistia en una raça autòctona de bovins, tot fent grans exclamacions--, ocells migratoris que estaven de pas i esquirols gairebé tan fugissers com ells. Com que arribaven sempre a l’hotelet ben entrada la nit i dormien poc pel combat matiner de veure qui guanyava els altres en estar primer al desdejuni, com que manifestaven un tribalisme tan compacte per anar tots juntets seguint el refrany valencià “on va la corda, va el poal” i a ningú se li va passar pel cap tirar-se enrere i apartar-se d’aquella “unitat de destí en l’avorriment” -- plenament comandada pel senyor Alcalde, que no tenia res millor que proposar--, per tot això cada dia s’afegien noves fatigues que sumaven sofriments en la moral de les primeres dignitats de la nostra població.

                Només un fet va introduir una mica d’alegria i de joia avalatadora en les ànimes calmes i cada volta més silencioses de la nostra Corporació Municipal: al tercer dia, just abans de partir, mentre pujaven per una costera, després de deixar enrere un rierol que feia llàstima, el cap de l’oposició, que anava en els seients de la primera fila, va veure una urbanització a l’altra banda del bosc, relativament amagada. Això el va animar tant que va agafar el micròfon de l’autobús i va increpar a tothom per a que anaren a visitar aquell rastre de civilització: s’hi presentarien i tractarien de fer amistat amb aquella gent del districte on hi havia un poble amb el que estaven agermanats. La urbanització va resultar ser un complex turístic per a nudistes, naturistes de bon passar, gent que intercanviava parelles i, en definitiva, personal de Lyon, Tolosa i París que recercava la discreció per a mostrar-se en societat tal com van vindre al món. La primera reacció, després d’aparcar l’autobús i entrar dins les instal·lacions, fou de sorpresa majúscula: mai la nostra vila havia tingut uns pròcers amb la boca tan oberta. De seguida, van accedir a la piscina i la terrassa-solàrium, on hi havia matrimonis prenent el sol en pilota picada, xiques jóvens, gent madura i fins i tot alguna dona entrada en edat. Com que feia tanta calor i no s’havien emportat banyadors, els més audaços dels nostres es van despullar completament i es van tirar a la piscina sense pensar-s’ho; els altres van ser comminats pel personal de la urbanització a que es llevaren la roba, si hi volien permanéixer; a tot va ajudar que el Senyor Alcalde, guia i màxima autoritat, decidira quedar-se nuet: cap regidor ni regidora, ni les seues respectives parelles legals o de fet, van tindre el més mínim pudor de despullar-se per la via ràpida. El cap de l’oposició i els del seu grup municipal també van donar suport a eixa decisió que  es va materialitzar amb agilitat i diligència, per a no quedar-se enrere i ser tant o més desinhibits que la competència; cal advertir que l’oposició va tindre més reflexos; a tot degué ajudar que el portaveu de l’oposició als plenaris diguera allí mateix, qui sap si per trencar l’enfit dels recents dies de tedi: “A l’aigua, patos!”. Podem certificar que aquell dia, durant mig matí i mitja vesprada, hi va haver més consens i més unanimitat que mai.

 Quart capítol. Després del retorn al poble, res serà igual que abans!

                Aquella festa, fora del programa, va excitar la imaginació política dels regidors i regidores.

 Es van acomiadar dels seus homòlegs francesos, sense cap incident major, dins un altre breu acte institucional gravat oportunament per l’home del video. Van tornar a ocupar mig passatge d’un avió, en aquest cas de la companyia Ibèria ,i, mentre volaven per damunt dels Pirineus i de Catalunya, el desofegament carnal del darrer dia d’estança a la comarca de Ville-Nude els va fer estar-se interpretant cançons de pasqua amb gran plaer, en alguns instants amb un to de veu tan potent que les assafates els van demanar, entre somriures, que cantaren més baixet.

              Estaven tan pagats de si mateixos que la primera sessió plenària que van realitzar, amb un únic punt de l’ordre del dia, fou declarar, sense fissures, que el nostre poble es convertira en “el primer municipi lliure de la comunitat autònoma per a l’exercici del nudisme voluntari en tota la seua àrea urbana i terme territorial”. I, com que les autoritats volien fonamentar bé la decisió de tan innovadora iniciativa, van encarregar un informe al tècnic de desenvolupament, que va escriure el següent, entre altres coses: “…el nudisme voluntari constituirà un alicient més per a que els turistes hi vinguen a disfrutar de les nostres singularitats, de manera que estarem oferint un punt d’atracció que complementarà el desgastat turisme de sol i platja que necessita trobar nous incentius de diversió i d’inversió (sic)…”. El dia que es va cel·lebrar eixe plenari, per tal de donar exemple, tots els regidors i el públic lleial de cada partit polític, van acudir al Saló principal de l’Ajuntament completament nuets, tal com els havien parit. Es tractava d’un acte de promoció sense precedents i, per tant, es va convocar a tots els mitjans de premsa locals, comarcals i autonòmics.

                Posteriorment a la sessió plenària, que va durar uns escassos minuts, es va realitzar una roda de premsa. Els periodistes i les redactores, per tal de no ser insolidaris i mostrar moderadament la seua sintonia amb les autoritats, es van presentar en banyadors i bikinis. Transcrivim a continuació una mostra dels seus preguntats i de les respostes que van donar el Senyor Alcalde, el primer Tinent d’Alcalde i el Cap de l’Oposició – tots tres novençans en matèria de nudisme i, consegüentment, sense depilar i exhibint uns pits i uns muscles farcits de pèls negres:

RÀDIO STAR: ¿Cómo se les ha ocurrido hacer que su pueblo sea nudista?

SR. ALCALDE: Hem vist que a França el nudisme és una gran alternativa per al progrés. Nosaltres som els primers en oferir aquesta opció en el nostre país, i, per tant, esperem tindre la sort dels principiants.

PERIÓDIC CONFATTI: ¿Qué se proponen con este cambio?

SR. ALCALDE: Ha estat una decisió estratègica per a competir en el món cada volta més especialitzat del turisme. Els nous reptes i les noves tendències ens exigeixen als municipis que estiguem al dia. Per tant, el nudisme és la nostra aposta per incrementar el número de visitants. A més, ara ens coneixerem tots millor, perquè no tindrem res que amagar.

RÀDIO POPE: ¿Se dan cuenta que así están tomando una deriva radical?

SR. CAP DE L’OPOSICIÓ: Entre els tres partits que avui lluitem pel nudisme integral i voluntari representem al 96% de l’electorat. Estic segur que els votants dels tres partits faran un esforç, secundaran el que hem decidit avui i s’adaptaran fàcilment al nou ambient, més fresquet! Tot siga per portar beneficis i col·locar el nostre poble on es mereix!

TELEVISIÓ CANAL 69: Hoy ustedes son los primeros, ¿creen que el nudismo municipal es exportable a otros municipios turísticos?

SR. TINENT D’ALCALDE: Nosaltres tendim la mà a d’altres ajuntaments per a que seguesquen la via del nudisme. Estem dispostos a col·laborar en assessorar-los per a que ho facen de la millor manera, servint-se de la nostra experiència pilot.

NOTÍCIES MALIBÚ: Vaya, no esconden nada: Ahora que están todos ustedes en pelotas, se les va a ver mejor, eh!

 SR. ALCALDE: No ho dubte gens, el nudisme té alguns efectes polítics beneficiosos: pense que a partir d’ara hi haurà més transparència, sobretot transparència corporal!