111. Bru Rovira i la paradoxa de la maledicció dels recursos
Continuo amb l'excel·lent conferència d'en Bru Rovira titulada Àfrica: les guerres oblidades. La primera part la podeu llegir ací. En aquesta segona part parlo de l'exposició d'en Bru Rovira sobre la paradoxa de la maledicció dels recursos: els països amb més recursos naturals són els més pobres i viceversa.
Aquesta paradoxa es reflecteix molt bé en el paral·lelisme entre Angola i Moçambic. Tots dos països de l'Àfrica del Sud van ser colònies de Portugal. Tots dos països es van descolonitzar tard i malament, a través de la lluita de guerrilles. En els dos països les guerrilles comunistes van prendre el poder i van represaliar les guerrilles nacionalistes, que van iniciar operacions pagades per Sudàfrica i els EUA contra els nous governs comunistes. La Guerra Freda va propiciar tant a Angola com a Moçambic que els països rebessin infraestructures comunistes (tractors búlgars, metges cubans) d'eficàcia dubtosa.
Arran de la caiguda del Mur, el 1989, Angola va canviar de bàndol ràpidament i va posar tot el seu petroli a disposició de les empreses dels EUA. Aquestes empreses han pogut operar a Angola sense pagar impostos, a base de suborns al govern. Així els successius governs d'Angola s'han enriquit sense fer res mentre que aquesta mateixa inoperància governamental ha empobrit a la seva població.
A l'altra banda, a Moçambic, no hi ha petroli. Arran de la caiguda del Mur es va aconseguir un alto el foc entre les diverses guerrilles i ara hi ha un cert diàleg polític entre govern i oposició, no sempre fàcil. El govern, però, no es pot enriquir dels soborns perquè no té res a vendre. Això ha fet que es dediquessin a promoure el treball i el comerç nacionals i avui Moçambic té absència de guerra i un creixement del PIB del 4%, per sobre de la mitjana mundial. Encara és un país molt pobre però és tan segur que fins i tot fa poc s'hi va desplaçar un equip de Catalunya Ràdio.
Un altre exemple d'aquesta maledicció dels recursos és el Txad. Bru Rovira en parla en aquest article. Després de trobar petroli al Txad, el Banc Mudial va propiciar que Mobil l'explotés a canvi de cedir el 13% del benefici al Txad (a Noruega han de cedir el 80% del benefici, però millor això que un robatori total). Aquest 13% es guardava al London Barclays Bank i el govern del Txad només en disposava per gastar-lo en infraestructures acordades i en obra social (tota perfectament pública i ben pensada).
El problema ha estat que el Janjaweed ha arrasat l'antic sultanat de Darfur, a la frontera entre Sudan, Líbia i el Txad. Ho podeu llegir en aquest article. Aquestes milícies assassinen sense distinció de credo ni raça i la situació de Darfur és cada cop més desesperada (sense que la població occidental obligui als seus governs a fer res). El Txad ha demanat els diners del petroli per comprar armes per aturar a aquestes tropes i finalment el Banc Mundial ha cedit. Per què? Doncs perquè Xina ja s'ha ofert a explotar el petroli del Txad a canvi d'armes i sense tonteries d'intermediaris ni drets humans. És allò d'en Kissinger de "mal per mal, que sigui el nostre fill de puta".
Si les contraprestacions democràtiques són una tenalla que els països africans poden superar a través d'inversions xineses (que s'incrementen a un ritme que no ens imaginem), l'altra tenalla que troben els africans és la protecció del comerç mundial. La major part del comerç occidental es troba totalment protegit i de fet només es liberalitzen aquells sectors on occident no té rival. Així s'assegura l'estabilitat laboral de les societats europees i dels EUA. Però així s'impedeix progressar a la classe treballadora africana, que simplement no pot competir amb l'agricultura subvencionada de la UE.
Com a exemple, Rovira cita el cas de Malí, on el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) van crear una gran cooperativa lletera que funcionava molt bé. Quan se'ls va obligar a liberalitzar-ne la propietat, un inversor libanès la va comprar tota. Aquest libanès es va adonar que li sortia més barat comprar llet en pols holandesa que llet natural malinesa, ja que els impostos europeus serveixen per subencionar uns ramaders que altrament no podrien competir. Així Europa evita revoltes socials. El cas és que ara la cooperativa distribueix llet europea, amb menys nutrients i s'han enfonsat els petits productors de llet de Malí. El mateix ha passat al Camerun amb el pollastre.
La sobirania dels països africans no la respecta ningú. Se'ls obliga a obrir mercats on Europa i els EUA són forts, mentre que els altres mercats queden totalment protegits. I a ningú li fa vergonya.
Aquesta paradoxa es reflecteix molt bé en el paral·lelisme entre Angola i Moçambic. Tots dos països de l'Àfrica del Sud van ser colònies de Portugal. Tots dos països es van descolonitzar tard i malament, a través de la lluita de guerrilles. En els dos països les guerrilles comunistes van prendre el poder i van represaliar les guerrilles nacionalistes, que van iniciar operacions pagades per Sudàfrica i els EUA contra els nous governs comunistes. La Guerra Freda va propiciar tant a Angola com a Moçambic que els països rebessin infraestructures comunistes (tractors búlgars, metges cubans) d'eficàcia dubtosa.
Arran de la caiguda del Mur, el 1989, Angola va canviar de bàndol ràpidament i va posar tot el seu petroli a disposició de les empreses dels EUA. Aquestes empreses han pogut operar a Angola sense pagar impostos, a base de suborns al govern. Així els successius governs d'Angola s'han enriquit sense fer res mentre que aquesta mateixa inoperància governamental ha empobrit a la seva població.
A l'altra banda, a Moçambic, no hi ha petroli. Arran de la caiguda del Mur es va aconseguir un alto el foc entre les diverses guerrilles i ara hi ha un cert diàleg polític entre govern i oposició, no sempre fàcil. El govern, però, no es pot enriquir dels soborns perquè no té res a vendre. Això ha fet que es dediquessin a promoure el treball i el comerç nacionals i avui Moçambic té absència de guerra i un creixement del PIB del 4%, per sobre de la mitjana mundial. Encara és un país molt pobre però és tan segur que fins i tot fa poc s'hi va desplaçar un equip de Catalunya Ràdio.
Un altre exemple d'aquesta maledicció dels recursos és el Txad. Bru Rovira en parla en aquest article. Després de trobar petroli al Txad, el Banc Mudial va propiciar que Mobil l'explotés a canvi de cedir el 13% del benefici al Txad (a Noruega han de cedir el 80% del benefici, però millor això que un robatori total). Aquest 13% es guardava al London Barclays Bank i el govern del Txad només en disposava per gastar-lo en infraestructures acordades i en obra social (tota perfectament pública i ben pensada).
El problema ha estat que el Janjaweed ha arrasat l'antic sultanat de Darfur, a la frontera entre Sudan, Líbia i el Txad. Ho podeu llegir en aquest article. Aquestes milícies assassinen sense distinció de credo ni raça i la situació de Darfur és cada cop més desesperada (sense que la població occidental obligui als seus governs a fer res). El Txad ha demanat els diners del petroli per comprar armes per aturar a aquestes tropes i finalment el Banc Mundial ha cedit. Per què? Doncs perquè Xina ja s'ha ofert a explotar el petroli del Txad a canvi d'armes i sense tonteries d'intermediaris ni drets humans. És allò d'en Kissinger de "mal per mal, que sigui el nostre fill de puta".
Si les contraprestacions democràtiques són una tenalla que els països africans poden superar a través d'inversions xineses (que s'incrementen a un ritme que no ens imaginem), l'altra tenalla que troben els africans és la protecció del comerç mundial. La major part del comerç occidental es troba totalment protegit i de fet només es liberalitzen aquells sectors on occident no té rival. Així s'assegura l'estabilitat laboral de les societats europees i dels EUA. Però així s'impedeix progressar a la classe treballadora africana, que simplement no pot competir amb l'agricultura subvencionada de la UE.
Com a exemple, Rovira cita el cas de Malí, on el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) van crear una gran cooperativa lletera que funcionava molt bé. Quan se'ls va obligar a liberalitzar-ne la propietat, un inversor libanès la va comprar tota. Aquest libanès es va adonar que li sortia més barat comprar llet en pols holandesa que llet natural malinesa, ja que els impostos europeus serveixen per subencionar uns ramaders que altrament no podrien competir. Així Europa evita revoltes socials. El cas és que ara la cooperativa distribueix llet europea, amb menys nutrients i s'han enfonsat els petits productors de llet de Malí. El mateix ha passat al Camerun amb el pollastre.
La sobirania dels països africans no la respecta ningú. Se'ls obliga a obrir mercats on Europa i els EUA són forts, mentre que els altres mercats queden totalment protegits. I a ningú li fa vergonya.
