Com sabeu, la nostra nació era de les poques que no fruïa d'un sindicalisme nacional o de casa arrelat, a diferència de gallecs, canaris, bascos, espanyols, i francesos (...)
La cosa, però, està canviant. Alguns dels elements que impediren el seu desenvolupament –com explico en el meu segon llibre- estan donant pas a una nova, i inesperada, avinentesa històrica.
Més enllà de les organitzacions històriques com ara
M’hi estic referint a
Abans de res, totes elles tenen tres cinc caracterítiques comunes: primera, varen néixer de potents organitzacions sindicals de mestres públics; segona, s’expandiren a d’altres àmbits de l’administració on s’hi ha fet fortes; tercera, han eixamplat el camp tot aplegant sindicats del sector privat –bé sigui de serveis o industrial; quarta, compten amb complicitats i presència, a dins, de partits i persones d’obediència nacionalista; i cinquena, són independents, assumeixen el doble tret de sindicats de classe i nacional, i no hi tenen cap articulació estatal.
La més forta de les tres, a nivell relatiu, és
Les altres dues són majoritàries, també, a l’ensenyament públic de cada regió.
Estem parlant, poca broma, de tres sindicats que reuneixen uns 20.000 afiliats i afiliades, amb prop de 2.000 delegades i delegats, i centenars i centenars de seccions sindicals a empreses d’arreu del país. L'STEI-i: 2.000 membres, la IV 8.000, 10.000 la IAC. Poc encara, però mai no hi havia hagut tant, d'ençà l'emergència del sindicalisme nacional, al Principat, el 1958, a través de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya-SOC.
Una realitat viva i puixant, no en dubteu, un factor cabdal per treballar per un país nacionalisme lliure i socialment avançat, per una Catalunya socialista.
Altrament, sense un fort àmbit i implantació sociolaboral, el sobiranisme ho tindrà difícil per assolir la complicitat i el suport de grans majories socials catalanes.
