Sento una especial admiració per Zygmunt Bauman. He de reconèixer que es tracta d’un dels filòsofs que més ha influït en el meu pensament i que tradueixo en la meva modesta obra. Conceptes com modernitat líquida i idees transversals sobre com el capitalisme globalitari desestructura famílies i degrada la vida de l’individu a canvi de res, impregnen bona part del meu discurs.
Ara bé, els nivells d’inspiració són sempre difícils de mantenir. I en aquesta recent obra, el text d’una conferència sobre globalització i educació és una mostra més del risc que tenen els grans pensadors de repetir-se.
En teoria, aquest breu text de només 42 pàgines tracta d’aplicar la teoria de la modernitat líquida a l’àmbit de l’educació. En una societat canviant, Bauman tracta d’utilitzar la metàfora de les bales de canó i les bombes intel·ligents. En les antigues societats estàtiques, els canons apuntaven i les bales seguien una trajectòria previsible. En l’actualitat, les bombes són intel·ligents, és a dir, canvien de trajectòria en funció de la selecció d’objectius, acumulant i desestimant informació mentre es troba a l’aire. D’aquí, el concepte d’educació per a tota la vida, que no és un invent recent, sinó que es troba a la base de la cultura clàssica. Els individus han d’aprendre i oblidar, seleccionar i desestimar.
Tanmateix, una cosa és un concepte assenyat, com l’obvietat que cal aprendre sempre, que la formació no acaba mai, i una altra cosa ben diferent és que el poder, en un entorn globalitari, es dediqui a eliminar l’escola com a ascensor social, i en excusa per precaritzar milions d’existències. En aquest sentit, voldria recuperar un fragment que em sembla molt revel·lador sobre “l’estafa” de la globalització.
«A l’escenari de la modernitat líquida, la “incertesa prefabricada” constitueix l’instrument de domini principal, mentre que el recurs de la “precarització” segons el concepte de Pierre Bordieu (que es refereix ales maquinacions que donen com a resultat que els individus es tornin més inseguirs i vulnerables, i per tant, encara més previsibles i dominables les seves reaccions) es converteix ràpidament en l’ànima de l’estratègia de dominació.»
No voldria negar les virtuts del llibre. Tanmateix, em quedo amb la idea que Bauman es queda a mig camí. Potser li estic demanant coses que a un altre no li exigiria. Tanmateix, entra a parlar poc de com l’estat i el poder degrada a consciència l’escola per evitar que aquesta actuï d’ascensor social, i tampoc no ens ofereix pistes sobre com reconvertir una escola “fordista”, en una altra de més artesanal, on la interacció mestre-alumne sigui més directa, més individual, menys complicada. És clar, que això és anar contra-corrent en un moment en el qual el paper educatiu de l’escola està esdevenint el de magatzem de nens i adolescents, separats cruelment de les seves famílies per la societat de la precarització consumista.
En aquest sentit, us remeto a un article que vaig
publicar el 2005 i que vaig anomenar amb el significatiu títol infància líquida
