El dia s’aixeca gris a Xerta, i tot mandrejant apareix una dona que resulta ser ni més ni menys que l’alcaldessa. Una bona dona que fins i tot ens explica on podem anar a rentar-nos, a l’antiga estació de tren, que s’ha adaptat com a lavabos públics d’un parc a on esmorzarem quatre galetes. Hòstia, aquesta ha de ser d’Esquerra segur, diu l’Albert; dies després sabrà que és Convergent...

Refem el camí cap a l’assut per trobar-nos amb en Martí, l’encarregat que ens deixarà passar amb la nostra Rauxa per la resclosa, una mena d’ascensor per a les embarcacions que van riu amunt o riu avall. No sense abans, això sí, haver fardat dels silurus com a taurons que ha vist tot netejant les turbines de la central hidroelèctrica. Ens explica, també, per què veiem l’aigua tant transparent: no és una cosa positiva, sinó fruit de la invasió del musclo-zebra. Aquest s’alimenta dels bacteris que dónen color a l’aigua, que al passar a ser transparent filtra més la llum del sol, amb la conseqüent crescuda de la població d’algues, que a part de fer la punyeta a d’altres espècies, obliga a anar drenant lo riu perquè les embarcacions puguin seguir circulant*.

Impressiona veure com les grans comportes s’obren per nosaltres; el Joan està fascinadíssim, s’aixeca, observa, fa fotos, feia dies que esperava amb candeletes aquesta meravella tècnica. No poder-hi passar li hauria trencat el cor...Enmig de les dues comportes, la resclosa es va buidant amb nosaltres a dins per assolir finalment el nivell inferior del riu. Tota una infraestructura fluvial al servei dels poc més de 10kg que pesa la Rauxa, que de nou s’obre camí Ebre avall.

Camí de Tortosa, tornem a ser entre planes, envoltats d’una vegetació molt ferèstega a la riba del riu, que torna a anar lent i lent. L’arribada a Tortosa es farà dura i pesada.

Però tot arriba, i un cop passat una mena de monument franquista, aparquem al brut marge esquerra del riu, on dinarem a una terrassa des d’on controlem la Rauxa.

Tot dinant som espectadors de luxe del pinyacu que es fot un quillet amb la seva scoopy, que tot flipat avança per la dreta a un cotxe en el precís moment que aquest gira per aparcar...PAM! Moto i nano van per terra espectacularment, per sort, sense conseqüències greus...el noi, amb el nerviosisme de qui se sap culpable, repeteix una i altre vegada “no ha posat l’intermitent! no ha posat l’intermitent!” amb un accent tortosí que ens fa molta gràcia i sense adonar-se de com li sagna la cama. La família, bona gent, estrangers vinguts de vacances, fan papers comprensius amb el germà gran del noi, que arriba després d’una trucada. L’Albert decideix fer un volt ràpid pel centre, a veure si troba la parcel·la d’un projecte amb el qual ha treballat, i el Joan veurà encara una baralla-discussió fortíssima entre els dos germans, que es diran de tot.

Després de Tortosa l’Ebre agafa un ample molt important, potser ja el definitiu, mentre al cel s’obren clarianes que ens permeten veure el sol. A hores d’ara ja és difícil notar el corrent, ens sembla ser altre cop davant d’un pantà, però no, davant només tenim els últims quilòmetres abans d’arribar al Delta i al mar. L’objectiu de la tarda és arribar a Amposta, l’última ciutat de l’Ebre; després d’alguns primers centenars de palades, ens arribem a un embarcador on un grup de nois pesquen, per preguntar-los si realment Amposta és gaire lluny. Però just al veure’ns, comencen a recollir frenèticament les coses i fugen cames ajudeu-me cap al cotxe “Eeeeeeeh!! Malparits!” devien fer alguna cosa prohibida...baixem a estirar les cames a l’embarcador envoltats de deixalles i merda. Unes segones centenes de palades enllà, trobem un iot amb una parella de francesos, una mena de Karembeu amb una nòvia espectacular en biquini. Ens informen que Amposta és a uns dix minutes, après trois ponts, això sí, amb la seva embarcació a motor; a rem ja ho veurem...l’home arrenca el iot veloçment, sentint el vent a la cara i tot contemplant com la seva sirena fa posturetes a proa; ambició, poder...Mar de fons...o riu de fons en aquest cas.

Després de tres ponts i una hora, l’últim d’ells el de l’autopista de València, arribem a Amposta i al seu impressionant pont penjant. El passarem per arribar a la rampa del club nàutic, on plegarem la Rauxa per última vegada abans d’arribar al mar. Un xulo de gimnàs de musculatura flàccida (ha! fote’t!) ens farà apartar de manera no gaire educada per treure el seu iot de l’aigua. Un procés interessant: cotxe i remolc baixen de cul per la rampa, fins que les rodes posteriors del cotxe queden semisubmergides per tal d’acoblar l’embarcació, encara surant, al remolc; un cop tot ben fixat, s’arrenca el cotxe tot arrossegant el vaixell, que surt magestuós i regalimant de l’aigua. Però la feinada que té, perquè les rodes patinen sense remei. En flàccid continua suant per arrencar el cotxe des de l’aigua quan arriben a port la parella del iot d’abans, que han continuat donant voltes amunt i avall. A la fi decidim marxar per buscar un lloc on sopar i algun alberg o hostal per dormir. Tot arrossegant la Rauxa (avui ja no hi ha arbustos per amagar-la) una dona simpàtica que passeja el gos ens acompanya una estona tot indicant-nos on hi ha un hostal. Per un moment pensem que serà una nova Mireia i que ens convidarà a casa seva, però aquest cop no hi ha sort. L’establiment és lluny i és poc probable que sigui obert, i com que ja no ens ve d’aquí, decidim tornar a dormir al carrer, després de sopar en un bar. Trobar lloc per dormir no és fàcil; ja no som a un poble, som a una ciutat, i una galeria comercial no és el millor lloc per posar-se a dormir. Finalment optem per una plaça amb uns bancs de fusta (els clàssics) que avui seran els nostres llits. Mentre cadascú va adaptant l’esquena als llistons dels bancs l’Albert veu a terra algunes formigues, feinejant i explorant tranquil·les entre les llambordes; li arriben a semblar simpàtiques, tot pensant en aquelles formigues vermelles de fa uns dies, nervioses i agressives, que s’enfilaven cames amunt sense parar, una rera l’atra, i que gairebé els van fer tornar bojos en el quart d’hora que es triga a “vestir” la Rauxa. No sap si algun quart o alguna hora després, comença a sentir pessigolles dins el sac…males putes!

*Demanem disculpes a algun possible científic indignat per l’explicació massa simplista o errònia…acceptem correccions!