El públic acaba fent costat al personatge
teòricament més dèbil, fins i tot quan l'autor de l'obra no ho pretén. Forma
part de la condició humana. Primer trepitgem el personatge i en fem burla,
després ens agafa el sentiment de culpa i l'esperit solidari i acabem per
respectar-lo i admirar-lo, fins i tot l'entronitzem. Això és el que ha passat
amb José Montilla. Ningú no hi creia, ni la seva mateixa parròquia. Però, a
còpia de fer-li lletjos i acudits, de dir-li de tot menys bonic, fregant el
menyspreu i la mofa, mentre ell ho encaixava tot amb admirable serenor, en
Montilla investit de president s'acabarà sortint amb la seva i es guanyarà el
respecte i l'afecte dels ciutadans, que això i res més demana. És la mateixa
reacció que el públic ha tingut amb l'Artur Mas, però a la inversa. El primer
anava de discret i aquest de sobrat —motius no n'hi faltaven—, exhibint un DVD
que només malparlava de tothom que no fos ell i els seus. I el públic ha fet
tot el contrari del que deia el guió i del que deien tots els analistes
polítics.
El secundari s'ha quedat amb el paper
protagonista. José Montilla deixarà de ser el personatge gris i avorrit que
aparenta i esdevindrà un president molt més de tot del que la gent es pensa.
Tot i dir-se José, serà més nacionalista que els nacionalistes; temps al temps.
És el President, i ho és de tots, també de vostè i d'un servidor. El respecte ja
el té. L'afecte ja se'l guanyarà. Temps al temps.
Espai web del bloc Marcús on es pot trobar tots els apunts del bloc classificats en categories, un espai sobre blocs i altres seccions amb webs interessants.
