Segons el diccionari
de l’Enciclopèdia Catalana: “Estat
del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol” i “lloc solitari, desert, inhabitat”. Trobo aquestes definicions
deficitàries, els falta abarcar més situacions, però bé, per alguna cosa es
comença.
Entenc la solitud com una de les situacions més joioses en
què et pots trobar, sempre i quan sigui voluntària. La solitud forçosa és
extremadament desagradable, però la voluntària no té preu. Almenys per mi,
almenys així ho veig i ho visc jo. No sóc una persona solitària, ans el
contrari, no puc viure sense la gent, necessito el contacte humà d’amics i
coneguts, i de desconeguts també. Però, alhora valoro d’una forma extrema el
gust per la solitud en cert moments. O sigui, no entenc la vida sense els dos
extrems, sense aquestes dues situacions. Quan pots tenir-les en el moment
oportú, en el moment voluntari -que no és sempre-, m’acosten un xic més als
estats de gratitud amb la vida. [Segueix]
Per mi la solitud és un moment de retrobament amb mi
mateix, em permet pensar i actuar d’una forma molt més lliure que quan aquesta
no hi és. No sempre m’agrada estar sol o en solitud, però quan vull estar sol o
en solitud l’única manera d’omplir aquest buit és aconseguint aquests instants
de retrobament amb mi mateix.
No entenc la gent que sempre necessita allunyar-se de la
solitud. Només ho puc entendre quan veig que jo vull el contrari en certs
moments i aquesta mateixa gent no ho entén. Aquest doble “no enteniment”, fa
que pugui entendre la posició contrària.
La putada és estar sol quan necessites algú al costat o, pel
contrari, estar envoltat d’altres subjectes quan vols estar sol. Si
aconsegueixes omplir aquestes necessitats amb la seva situació corresponent, la
vida agafa un recorregut molt més planer, fins al punt de fer un pèl de baixada
que et permet no haver de pedalar...
Espai web del bloc Marcús on es pot trobar tots els apunts del bloc classificats en categories, un espai sobre blocs i altres seccions amb webs interessants.
