Collons, això és una olla de grills!
Que la reedició del Tripartit (ara, “Entesa Nacional pel Progrés”) era possible que es donés, ho sabien tots els votants d’aquests tres partits. I, no està de més dir-ho, ho sabien els votants d’ERC que, alhora, els han tornat a donar un gruix de suport gens menyspreable.
Està clar que ens trobem al bell mig de l’aposta estratègica d’ERC per tal de donar un cop d’efecte que, tard o d’hora, els hauria de portar a primera línia de la política catalana. Si ho aconseguiran o no, està per veure, però aquest és l’objectiu principal dels independentistes.
Els Convergents estan molt emprenyats, molt, i és comprensible, però l’estratègia del tot o res té aquestes coses. Ara s’estan convocant a córrer-cuita concentracions que dubto molt que tirin endavant amb èxit, ja que els convergents es mobilitzen més aviat poc. Només tindran èxit si aconsegueixen cridar l’atenció dels que no els són afins, cosa difícil, però no impossible.
La sensació generalitzada és digne d’estudi, ja que provoca un sentiment confús en gran part de l’electorat. A mi, personalment, no m’interessa massa l’emprenyamenta dels convergents -que, tot sigui dit, faran molt de soroll-, sino més aviat com reaccionaran “els altres”. Tinc dubtes seriosos que l’estratègia d’ERC arribi a bon port, però alhora m’agrada pensar que “qui no arrisca no pisca”, per tant, com diuen en Borinotus i la Sílvia Martínez, els donarem un vot de confiança. Això sí, segurament serà l’últim, i mirat, estudiat i controlat amb una lupa que ni la NASA! I, si la caguen? Doncs, merda! Però, a seguir mirant endavant, que aquí no s’acaba res. Hem suportat una derrota bèlica (1714), dues dictadures i un procés d’assimilació de tres segles, i seguim al peu del canó! Quin mal ens podria fer un govern nefast i espanyolitzant de quatre anys més? Cap ni un, a part de la nefasta divisió del sobiranisme en què ens trobem inmersos -que no és poc-.
[Segueix]
Si la pregunta és si
m’agrada el Montilla de President de
L’aposta d’ERC per reeditar el Tripartit és la millor de les solucions possibles? Potser no. Potser hagués estat millor:
1) Quedar-se a l’oposició.
2) Obligar al PSC a acceptar fer President una altra persona amb menys connotacions de nacionalisme espanyol.
3) Potser hagués estat més net no jugar a l’equidistància (tot i que, ERC no tenia una altra alternativa si volia aconseguir el màxim de diputats possibles. A més, amb uns altres resultats, potser no s’hagués tirat endavant el tripartit, per tant l’equidistància no és del tot condemnable).
De la mateixa manera que fa tres anys, ara estarem un temps envoltats a tothora per condemnes provinents de les files convergents -sobretot- de missatges caòtics assimilant el Tripartit amb la fi del món (català), però haurem de veure què passa quan tot plegat es vagi calmant. Em costa una mica entendre que pels convergents -i, per molts d’altres, tot sigui dit- veure el Montilla de President amb ERC sigui poc més que la destrucció del poble i la cultura catalana. En canvi, no veig que fer-lo Conseller Primer (Pacte CIU-PSC) -com es pretenia en un primer moment- hagués estat un acte de responsabilitat nacional, amb tot el què hagués comportat de perillós a l’hora de retornar l’escena política catalana al bipartidisme.
De ben segur que els oculistes
tindran feina els pròxims dies -jo mateix ja he demanat hora- per solventar el
mal de vista que provoca veure la figura de President del teu País ocupada per
un nacionalista espanyol. Però, com ja he dit, “qui no arrisca no pisca”,
i alguna cosa s’havia d’intentar per fer trontollar l’inmòbil panorama polític
català. I, tres anys són pocs per poder-ne copsar els efectes. Tot i això,
algunes coses ja han canviat: El PSC ha passat en només set anys de 52 diputats
a 37 (-15), CIU ha passat de
I, ara què? Doncs, ara a veure-les venir. Primer caldrà veure com acaben distribuint-se les quotes de poder els tres partits del nou Govern. En segon lloc, després de valorar aquesta distribució, caldrà verue com actua el nou Govern, és a dir, si aconsegueix l’estabilitat desitjada i bons resultats socials i econòmics, bàsicament. En tercer lloc, caldrà veure com afecta tot plegat a la política estatal -amb tot, no hauria de ser prioritari veure què passa “allà”, encara que sigui molt important-. En quart lloc, cal aconseguir retornar la trempera a la societat catalana per a poder creure amb la tasca que efectuen els seus representants polítics (si no volem que l’abstenció ens condueixi a tenir massa “Ciutadans”). I, en cinquè lloc, i gairebé primordial, cal seguir treballant des de la societat civil per encarrilar el procés d’autodeterminació (per començar, cal que arribem a les 10.000 adhesions (de moment en som més de 5.000) a Sobirania i Progrés i comencem a posar sobre la taula aquest tema amb la iniciativa legislativa popular que està prevista). El debat identitari només ha fet que començar, i tenim tot l’as de guanyar.
Salut i llibertat!
Marcús Media
Blocus Track: Article recomanat: L’hara-kiri català, de Croat Català.
