I amb l'adhesió a darrera hora de l'exconsellera Carme Laura Gil arrenca la campanya. Aquesta ha estat una adhesió del tot inesperada. Tant de bo que a mesura que transcorri la setmana hi hagi més adhesions de l'entorn de CiU. Per començar, darrere de l'exconsellera s'hi ha afegit també Òscar Salcedo de les JNC, tot recordant-nos que massa sovint oblidem que també hi ha sobiranistes a CiU. N'hi deu haver, però la meva opinió personal és que pertanyen a un partit que no vol que tinguem un estat propi; i no ens costaria gaire trobar declaracions públiques d'alguns dirigents de CiU en aquest sentit. Si ja és prou difícil obtenir una majoria social que vulgui l'estat propi; si prou resistència trobem en l'espanyolisme, penso que haver de lluitar dins del propi partit per fer-se sentir ha de ser esgotador i pot arribar a ser estèril. És, evidentment, una opinió personal que pot servir per a un altre dels nombrosos debats que han ressorgit amb aquesta iniciativa. Aquest és el debat que volem veure als mitjans nacionals. En definitiva, si la JNC vol fer aquest camí amb tots nosaltres, sempre són benvinguts.
El que no tinc tan clar és que hi hagi cap socialista que s'hi vulgui afegir. Darrerament el PSC (que ara més que mai és només el PSOE) ha accentuat de manera exagerada la seva dependència del PSOE. La decisió de treure Clos de l'alcaldia de Barcelona malgrat el seu compromís amb els ciutadans de la capital de Catalunya no ha estat ben rebuda. Ni s'entén l'operació quan ningú li veu el perfil adequat al ministeri, ni es veu amb bons ulls que els socialistes repeteixin amb Hereu allò que ja van fer Clos i Maragall. Del moment de crisi que viu el PSC-PSOE n'és testimoni la baixa de Diana Garrigosa, que s'afegeix a la de Núria Albó (La Garriga), la de Joan Llenas (Palafrugell)... I per acabar-ho d'arrodonir, un article d'Ernest Maragall a El País. El socialisme català viu hores baixes.
M'agradaria viure en un país amb quatre partits independentistes: un de republicà, un de socialista, un d'ecologista i un de... No ho sé. Potser l'exconsellera em sabria dir millor què seria CiU en un país independent on el nacionalisme ja no tingui sentit. Ho deixo a les seves mans per si vol escriure un coc ràpid sobre la qüestió. Aquesta unitat que somio es va viure el passat 30 de setembre quan es va aprovar un estatut que després ha quedat en l'oblit. Però no renunciaré a tornar a veure aquella unitat del catalanisme polític. Ara, però, estem vivint la crònica d'un despenjament anunciat. Per molt que Montilla es defineixi com a catalanista, l'opinió pública cada cop veu més clar que hi ha una operació bruta d'un sector del partit per fer fora un altre sector. Montilla hauria tingut opcions si, a més de captar el vot històricament abstencionista, hagués mantingut el del socialisme catalanista. Però l'ha tractat tan malament com ha pogut, i això no agrada a la gent.
Les eleccions de l'1 de novembre haurien de mobilitzar tots els catalans, per si Montilla aconsegueix mobilitzar aquells de qui diu que ara és l'hora. I per què han de votar Montilla, totes aquelles persones de Cornellà, L'Hospitalet, etc.? Que potser és el candidat natural? Que potser no n'hi ha que s'identifiquen igualment amb CiU, amb ERC o amb ICV? Montilla sap que el PP és residual a Catalunya i aspira a prendre-li espai electoral a còpia de dividir la societat catalana entre els no-nacionalistes i els altres. Molt bé, doncs. Fem-nos tots independentistes i "els altres" serem més que els no-nacionalistes, que a més també poden votar els Ciutadans d'en Boadella.
