En tres mesos, el PSC ha renovat els seus dos càrrecs institucionals més importants del país: el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i l'alcalde de Barcelona, Joan Clos. Tres mesos per passar pàgina al maragallisme i imposar l'aparell allà on l'aparell no havia gosat mai d'arribar: la presidència de Catalunya i l'alcaldia de Barcelona. Clos era l'últim maragallista, i Maragall era (ja parlo en passat, pobre home) l'últim símbol del socialisme catalanista de les famílies de tota la vida.
Les coses han canviat. L'enrenou de la irrupció de José Montilla és indirectament proporcional a la seva discreció. Déu n'hi do la sacsejada política! Des que l'exalcalde de Cornellà de Llobregat, expresident de la Diputació de Barcelona i, a partir de la setmana vinent, exministre d'Indústria va decidir fer saltar Maragall com a presidenciable del PSC, els fonaments de la política catalana no han parat de trontollar. Estem, doncs, davant de l'autèntica segona transició, ja que el relleu de Maragall per Jordi Pujol va ser, en el fons, més del mateix: una prolongació del pujolisme.
L'aposta de l'aparell socialista té un abast incalculable. Si Montilla de presidenciable ha estat trencador, Jordi Hereu d'alcaldable tampoc és que sigui menys atrevit. Montilla té dos mesos per convertir-se en President de Catalunya, i deixar d'acumular càrrecs en "ex". Hereu, en canvi, disposa de nou mesos per conservar l'alcaldia de Barcelona revalidat a les urnes. L'embaràs de l'aparell socialista acabarà bé, per al partit i per a Hereu, d'aquí a nou mesos? Tot és més obert que mai.
M'ha sorprès (i no sóc l'únic) que el gran repte de l'alcalde in pectore Hereu sigui, segons ha reconegut aquest dimecres ell mateix, donar-se a conèixer. La ciutat, en un segon terme. Tot pel candidat, i l'embaràs-alcaldia s'entén gairebé únicament com una plataforma de promoció. Xavier Trias i Alberto Fernández s'han de pagar la campanya. Ara sembla que a Hereu, Jordi Portabella i Imma Mayol -que s'apunten a la barra lliure!- la campanya els hi paguen els ciutadans de Barcelona.
El modus operandi de l'aparell socialista és preocupant. Bàsicament per l'escassedat democràtica interna. Ja no s'enrecorden d'aquell invent de les primàries, ni de l'obertura a la societat, ni dels Ciutadans pel Canvi. Al PSC ha quedat molt clar qui mana, que és Montilla i el seu entorn, i com manen, amb mà de ferro i no sé si amb guant de seda. Això últim està per veure. En qualsevol cas, el comentari de les últimes hores és aquest. La sorpresa pel fons i la forma. Visualitzar tant desacomplexadament que tot -inclús les dues grans institucions del país- està al servei dels interessos del partit fa una certa por.
Ara sí que el PSC mana arreu -Generalitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona, per resumir- i de quina manera. Missatge rebut.
Anotació anterior: Clos canvia Barcelona per Madrid
Més reaccions a la bloquesfera política
> Ramon Bassas (tinent d'alcalde de Mataró del PSC): Clos i Hereu
> Jordi Pedret (diputat del PSC al Congrés): Elogi del compromís
> Joan Ferran (diputat i primer secretari del PSC de Barcelona): Trias, descol·locat, patètic i amortitzat
> Jaume Pros (regidor del PSC a Valls): Xavier Trias: el candidat d'Alfredo Urdaci
> Albert Balada (militant del PSC a Lleida): El aparato
> Jordi Casals (regidor d'ERC a Torelló): La teoria de l'ascensor catapulta
> Josep Maria Aguirre (militant d'ERC a Girona): Estrany nomenament, estranyes amistats
> Pau Comes (dirigent d'ERC a Osona): Clos i el principi de Peter
> Roger Gispert (dirigent d'ERC a Gràcia): L'herència de l'Hereu
> Carme-Laura Gil (diputada de CiU): Pessics d'un coc ràpid (política tribal)
> Genís Boadella (president de la JNC a Barcelona): Abandonar el compromís
> Roc Fernàndez (regidor de CiU a Sant Feliu de Codines): Clos: patada cap amunt. Un altre home de Maragall fora. Més PSOE i menys PSC
> Jaume Ciurana (regidor de CiU a Barcelona i diputat provincial): L'Ajuntament dels prodigis
> Josep M. Tarrat (alcaldable de CiU a Tremp): El nou outlet del PSCla
> Sandro Maccarrone (dirigent de la Joventut Comunista): L'alcalde estètic
> Carles Benítez (militant de l'MDT): Dimissions i cultura política
> Eduard Batlle (El Punt): Reaccions a la desesperació
> Lluís Foix (La Vanguardia): Jugada de póker de Montilla
> El badiu dels Micacos: Ditcràcia
[Si la vostra anotació no figura en aquest recull, afegiu-la aquí amb un comentari.]
