L’aparició de Clara Andrés en
l’escena musical valenciana ha estat una de les sorpreses més gratificants dels
darrers temps. La seua primera maqueta (Inici,
2005) inclou set temes, dos d’ells en castellà, embolcallats en un digipack que
demostra el nivell assolit per l’autoedició a casa nostra.
La coberta d’aquest digipack
és un bon advertiment del que trobarem al seu interior: un primer pla d’unes
pinces d’estendre. No sabríem adduir una imatge més eloqüent i definitòria: Clara
enfoca així de prop el devenir quotidià, subratllant-ne els plaers —el
despertar vora la persona estimada, un bany de mar en soledat…— i les misèries
ordinàries, fixant-se en un instant i un lloc concrets, i elaborant, a partir
d’aquestes observacions, petites miniatures fulgurants de significat.
És tracta, en aparença, d’una
operació senzilla i intranscendent però esdevé, en realitat, tot el contrari:
amb tal nivell de concreció espacial i temporal, ens apropa a la seua intimitat
més inaccessible i aconsegueix una dimensió expressiva que no hauria assolit
amb uns textos més discursius i complexos.
Es beneficia, en aquesta
tasca, d’una veu madura i seductora, generosa en harmònics, una dicció
distanciada que defuig l’èmfasi i l’engolament i un acompanyament discret però
imaginatiu, amb una riquesa de matisos ben dosificada.
Ella ha al·legat en alguna
ocasió els noms de Jorge Drexler i Carla Bruni, com a eixos cartesians del seu
sistema de referència i segur que un escorcoll rigorós hi trobaria suficients
punts de tangència amb tots dos. Però també notables divergències: l’uruguaià
és molt més dens i polièdric i l’autora de Quelqu'un
m'a dit ens guanya per la delicada fragilitat de la seua interpretació
—inoblidable en "Tout le monde”, per exemple—, tot el contrari que Clara
Andrés, sòlida, ferma, generadora de més certeses que dubtes. La
