El caciquisme valencià
El País Valencià es troba al sud del sud de l'economia estatal. Durant anys, ha sigut el camp de proves d'una estratègia de partit que també s'ha aplicat en altres zones de l'Estat, potser amb formes no tan agosarades, i amb objectius més suaus. Però aquí, molt especialment, es va posar en pràctica l'estratègia més dura, portada a l'extrem, que va consistir en explotar al màxim el territori a base de construcció i Marines d'Or, sense regulació ni cap mena d'aturador. Culpables, els instigadors. Víctimes, tots. Però amb la sensació d'emportar-nos, també, una quota de culpabilitat per no haver-ho pogut evitar. Això té unes conseqüències evidents: un cop la indústria del totxo va col·lapsar-se, el País Valencià també ho va fer.
Per allò que cantava l'Ovidi d'el poble està calmat, no s'ha posat nerviós, els generals del Partit Popular sabien que el millor era continuar repartint cavalls de troia, seguir engreixant l'aparença i convertir el País Valencià en un gran aparador, perquè els seus ciutadans n'estiguessin ben cofois i orgullosos, i puguéssin anar pel món dient, ei, aquí hi tenim la Fórmula 1. L'estratègia no ha sigut res de l'altre món. Ha sigut el pa i el circ de sempre. Tenir la gent contenta amb grans esdeveniments que han buidat de diners les arques de la Generalitat.
Avui, el País Valencià és el lloc de l'Estat amb la taxa d'atur més elevada. No ens hauria d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que el camp de proves els hi ha fallat. Sí, ha fallat, però això s'ha notat molt poc a les urnes. Aquí hi ha el problema. La cosa no es pot resumir en un judici per uns quants vestits. S'ha jutjat un ex-president i un ex-secretari general per corrupció. Corrupció. Tothom ha escoltat les converses que podrien servir com a autoinculpacions. Però no. Hi ha hagut cinc senyors que no ho han volgut fer. Ni tan sols s'han dignat a veure el global de les proves acusatòries. Voler encasellar aquest procés en tan sols un delicte de suborn impropi és ridícul. Aquí se'ls jutja per un model polític que s'aguanta per la mentida, l'opulència i el despotisme. Absoldre'ls de tot això també és ridícul.
És un cop baix a les aspiracions democràtiques. Una altra vegada, observem atònits la desviació de la intervenció del poble. Això és caciquisme, i hauria d'estar prohibit per qualsevol democràcia amb una mica de sentit comú.
És una demostració més que el traspàs de poders dut a terme a la transició va ser només això: un traspàs de poders. Arrosseguem la il·legalitat i la impunitat de les polítiques franquistes. I és alarmant que el poble, que la societat, que els votants, no siguin capaços de veure-ho, de criticar-ho i de censurar-ho.
No estem preparats per aguantar aquesta democràcia, perquè no té qualitat, perquè el poble se la mira amb ulls de cec. Se la mira, i no hi intervé.
Prou, siusplau. Que el carrer doni a la política aquell trosset de dignitat que es mereix.
Per allò que cantava l'Ovidi d'el poble està calmat, no s'ha posat nerviós, els generals del Partit Popular sabien que el millor era continuar repartint cavalls de troia, seguir engreixant l'aparença i convertir el País Valencià en un gran aparador, perquè els seus ciutadans n'estiguessin ben cofois i orgullosos, i puguéssin anar pel món dient, ei, aquí hi tenim la Fórmula 1. L'estratègia no ha sigut res de l'altre món. Ha sigut el pa i el circ de sempre. Tenir la gent contenta amb grans esdeveniments que han buidat de diners les arques de la Generalitat.
Avui, el País Valencià és el lloc de l'Estat amb la taxa d'atur més elevada. No ens hauria d'estranyar gens ni mica, si tenim en compte que el camp de proves els hi ha fallat. Sí, ha fallat, però això s'ha notat molt poc a les urnes. Aquí hi ha el problema. La cosa no es pot resumir en un judici per uns quants vestits. S'ha jutjat un ex-president i un ex-secretari general per corrupció. Corrupció. Tothom ha escoltat les converses que podrien servir com a autoinculpacions. Però no. Hi ha hagut cinc senyors que no ho han volgut fer. Ni tan sols s'han dignat a veure el global de les proves acusatòries. Voler encasellar aquest procés en tan sols un delicte de suborn impropi és ridícul. Aquí se'ls jutja per un model polític que s'aguanta per la mentida, l'opulència i el despotisme. Absoldre'ls de tot això també és ridícul.
És un cop baix a les aspiracions democràtiques. Una altra vegada, observem atònits la desviació de la intervenció del poble. Això és caciquisme, i hauria d'estar prohibit per qualsevol democràcia amb una mica de sentit comú.
És una demostració més que el traspàs de poders dut a terme a la transició va ser només això: un traspàs de poders. Arrosseguem la il·legalitat i la impunitat de les polítiques franquistes. I és alarmant que el poble, que la societat, que els votants, no siguin capaços de veure-ho, de criticar-ho i de censurar-ho.
No estem preparats per aguantar aquesta democràcia, perquè no té qualitat, perquè el poble se la mira amb ulls de cec. Se la mira, i no hi intervé.
Prou, siusplau. Que el carrer doni a la política aquell trosset de dignitat que es mereix.
