Estant jo enramat en les esmentades branques de l'arbre del coneixement, m'he adonat de la força creativa que la fosca porta en les seves entranyes. Una força que ens ha donat la vida a cadascuna de les espècies d'aquest planeta que ens agermana. I és que, el dolç plaer de la concepció, aquell que ens ha fet persones humanes, aquell que el cínic Soleràs, protagonista volàtil d'en Joan Sales, titlla d'obscè, es produeix en un dels indrets més obscurs del nostre cos. O, digues-me sinó és en la més pregona de les foscors on viuen espermatozoides i òvuls, i on es produeix l'esclat inicial de la vida de la majoria dels éssers humans?
Val a dir que, en aquest punt, defujo conscientment els avenços cinetífics, car les concepcions auto-induïdes potser si que demanen de la freda claror artificial d'un laboratori, ho desconec. El què si que se'm fa evident és que les parts a unir han estat passades pel fred de la nevera: una de les cares més desconegudes de la foscor, però de la qual l'hivern n'és senyera.
L'altre dia, en la intimitat d'un llit compartit, se'm va fer la llum de la nit eterna. De la nit que viuen, ben agombolats en llurs nius, els elements que generen vida. I, de cop, ja d'empeus i orb davant d'un problema que ara no ve el cas, vaig pensar que, justament, és la fosca el que empara la vida.
Conscient doncs del fet, no em queda altra via que afirmar que témer la foscor, és témer la vida. I tornem aquí als anys de la cultura catalana a l'exterior. La foscor d'aquells creadors, l'anonimat al qual es van veure avesats lluny de la seva pàtria, fou la fecunda base de genialitats d'aital natura com el món de Joan Ferrer o les Cròniques de la veritat oculta d'en Calders, entre d'altres.
Quins joiells més bells que ens va deixar la voluntat assassina dels traïdors que els expulsaren de terres catalanes.
Però deixem les lletres a banda i centrem-nos en tot plegat. Si ho fem així, arribarem a descobrir – de fet, redescobrirem als clàssics – que és en períodes obscurs i incerts, com el que vivim ara, on la vida fa forat. Això sí, caldrà deixar el camí de les evidències, els ulls no tenen força en la foscor i és la sensibilitat la que ens guia cap a temps millors.
Si tornem al nostre origen però, descobrirem que només els més sensibles, els que més defugin el poder la vista, trobaran la clau de tot. La resta, els que vulguin veure-hi, els que cerquin excuses, els que no sentin el crit ocult del desig més pregon, hauran de conformar-nos en gaudir del plaer de la recerca, de la recerca dels seus somnis enmig de la macabre foscor.
I és que, cal reconèixer, que de la vall on som ara, aquella que s'eleva entre l'obscè i el macabre, entre l'aspa i la creu, entre la vida i la mort, només se'n surt per una eixida, una fosca i obscura porta que, si ens atenem als senyals de l'origen, no pot ser altra cosa que un altre hivern generador de vida, preludi d'una nova primavera, una altre primavera de la roda que ens fa ser part del misteri del món.
