Sempre fa més mandra posar-se a fer feina un dilluns. A baix hi ha una màquina rodona que aspira sola, topant amb tots els mobles i movent-se estranyament a prova d'assaig i error, fins endevinar un camí lliure d'obstacles. Si m'ho miro gaire estona, m'estressa i em poso nerviós. Pujo. Aquí sona en Pau Vallvé, versionant la Björk. Mira: coses de la tècnica. Quan marxes, comença una litúrgia de solitud. Tanco totes les portes i quedo empresonat, volgudament, d'una manera feliç, sense res més, dins d'aquestes quatre parets, sota un sostre amb desnivell. És un món conegut, però diferent. Lleugerament diferent. El temps passa ràpid, i són tan ràpids els minuts, es fan tan curtes les hores, que a vegades tot just m'he assegut i tu ja has arribat. L'aspirador acaba. Deu ser hora d'anar a fer el dinar.
