Crec que no som pocs els que estem disgustats amb el resultat del referèndum i en com han anat les coses (i no especialment pel percentatge de "no" i "sí"). A mi personalment el que més em dol és la sensació que em queda de que molts dels que no varen anar a votar, van prendre aquesta decisió empesos, no per l'assolellat dia de platja ni pel desinterès, sinó farts de tanta beneiteria política. Una part significativa de l'abstenció era gent políticament compromesa amb el país.
També sóc de l'opinió que hi ha una consideració important que sembla passar per alt tothom. No recordo una campanya ni un referèndum ni unes eleccions en les què la gent del país hagués votat tant descaradament en clau espanyola. Ni tant sols en les eleccions immediatament posteriors a l'11M en les quals Esquerra va fer uns resultats notables. Per primer cop s'ha imposat a Catalunya la dicotomia PP - PSOE, i crec que aquest és un gran triomf pels uns i els altres, perquè ha permès escombrar electoralment altres propostes ideològicament diverses. Que no s'enganyin ni CIU ni ICV: a ells, en qualsevol altra circumstància, els hauria passat el mateix si no s'haguessin trobat alineats amb els socialistes. Ara ja funcionem com a Espanya: o del PP o contra el PP ni que sigui votant el mal menor. Sense més opcions ni ideològiques ni polítiques. Quin gran triomf per en Zapatero, quin gran triomf per en Rajoy. El país és una mica més província perifèrica d'un estat jacobí (a l'estil francès, tal i com a en Montilla li agrada, potser per això vol ser candidat) i un mica menys país. Esperem, doncs, que el país, lluny d'estar-se apagant lentament, només se n'hagi anat a dormir.
