El primer a parlar ha estat el regidor egarenc Ramon Arribas. Segueixo dient que aquest geògraf de la UAB té força qualitat en la oratòria -cosa difícil de trobar en aquest partit quan t'allunyes de les altes esferes-. Ha centrat el seu discurs en temes com les seleccions esportives catalanes, els aeroports, les inversions en infraestructures i medi ambient -tema que porta de primera mà a l'Ajuntament de Terrassa- i en algun que altre tema local o comarcal. Ha fet una defensa ràpida de l'Estatut sorgit el 30 de setembre del 2005 del Parlament del Principat, fent una defensa al vot NO, a la qual he trobat a faltar una breu explicació del pla B, és a dir, si surt no, què s'ha de fer? Considero que cal tenir clars tots els escenaris i no tenir tant clar que l'Estatut de la Moncloa s'aprovarà -si no dones confiança al teu personal, poc que tens per guanyar!-. I, ha acabat dient dues frases: "Som una nació i tenim el dret de decidir" (això em sona!) i, parafrejant al cantant d'Alcoi, "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". Per acabar dir que ha fet el seu parlament sense llegir les notes.

La segona oradora de l'acte, ha estat la diputada Pilar Dellunde (Vallès Occidental). Vestia pantalons negres i una camisa blanca. No ha fet cap discurs polític, s'ha limitat a llegir un poema del sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart). Em sap greu, però no he pogut saber quin poema era. I, aquí s'ha acabat la seva intervenció. Possiblement, el poema era molt interessant, però ha estat una intervenció totalment prescindible.

El tercer protagonista de la nit ha estat Joan Ridao. Vestia trajo negre i corbata marrona, molt al seu estil. L'oratòria d'en Ridao -tot i no ser molt "mitinguera" ni estar feta per a exaltar a les masses- m'ha semblat el millor de la nit. Ja en tenia molt bona opinió d'ell, a parer meu és una llàstima (o una sort) que no formi part de cap de les dues corrents d'aquest partit, però caldria tenir-lo en compte -ara que sonen campanes de possibles canvis de lideratge a curt o mig termini al partit republicà-. No té la gràcia necessària per a esbalotar el galliner, però té un to de veu i una claredat en la parla, que són molt d'agrair en aquests temps que corren de polítics mediocres, populistes i mentiders als que se'ls veu el llautó d'una hora lluny. En fi, ha començat parlant del polític de finals del segle XIX Valentí Almirall, deixant clar que va ser un gran catalanista, però un federalista fracassat, i ho ha lligat amb el -al seu parer- fracàs de Maragall de posar el federalisme més lluny que la pura retòrica de qui vol un encaix impossible a l'estat Espanyol. [Sabent que això del federalisme asimètric és impossible, jo em pregunto, qui són els idealistes?!]. Ha deixat constància que l'actual president de la Generalitat -al meu parer, il·legítim- té els dies comptats. No s'ha deixat de constatar que sense el paper d'ERC no hi hauria hagut procés estatutari. No hi ha dubte que és així. La paranoia ve en veure que els que no voldrien mai de la vida un nou Estatut l'estan defensant a mort, i els que el voldrien com un pas intermedi pels seus objectius es veuen obligats per mil raons a defensar-ne el NO. Altres temes que ha tractat: Nació, blindatge competencial i finançament. Per Ridao, la retallada estatutària i la situació actual és deguda únicament al pacte ZP-Mas, i a CIU trasllada tota responsabilitat al respecte. Per acabar, ha dit que el NO és un SI al dret de decidir [2a vegada!! Si seguim així, mesclant política de partits i societat civil, la cosa pot acabar malament... Però bé, això són figues d'un altre paner]. I, ha tancat la intervenció amb unes paraules de Rovira i Virgili -de qui Carod-Rovira n'és un gran expert- referides a l'Estatut de 1932: "Pitjor que un Estatut retallat, és una ànima retallada".

I, per acabar, ha sortit l'estrella de la nit, del dia i de tota hora -fins que les bases no diguin el contrari-, Josep-Lluís Carod-Rovira. Americana gris fosc, camisa blanca i sense corbata. Ha començat amb una anècdota d'estil irònic que tenia com a protagonista a l'alcalde de Miravet (ERC). Un cop ja tenia al públic el màxim entregat que es podia tenir -considerant que no era dels mítings més moguts dels últims temps i que el lloc no era gaire càlid ni acollidor-, ha carregat tímidament contra els 20 anys de CIU al Govern ("no van fer res per tenir un nou Estatut", Carod dixit) i ha defensat el Pacte del Tinell -sense nombrar-lo- com a punt de partida i únic camí possible per a arribar a l'actual procés estatutari. Deixant constància que tot va anar bé fins a l'aprovació del projecte de llei orgànica del 30 de setembre. I, que la unitat d'acció dels partits polítics era l'únic camí per a aconseguir fites històriques. Però, el pacte ZP-Mas ho va tirar tot en orris. "En Mas es va deixar comprar per un plat de llenties" i alguna cosa més que ha quedat oberta a futurs esdeveniments (la lletra petita del pacte). Ha deixat clar que la situació actual no és ni la del 31 ni la del 79; En aquells moments Macià i Companys, per una banda, i Tarradellas i Pujol, per l'altra, sortien de l'exili i la presó, respectivament, a més d'haver de consolidar una República que sortia d'un cop d'estat fallit i d'una democràcia que renaixia després de 40 anys de dictadura. La situació actual és totalment diferent -amb això estic del tot d'acord-. Es pot dir que ha centrat la seva defensa de l'Estatut del 30 de setembre, bàsicament en el finançament, fent comparacions de temes concrets amb altres parts de l'Estat més ben posicionades de cara a la inversió pública i a les facilitats per aconseguir l'estat del benestar. Sense oblidar el què per mi ha estat el punt més àlgid -per no dir l'únic que ha valgut molt la pena- quan ha fet una defensa aferrissada del dret al benestar del 18'5% de les famílies catalanes que tenen problemes per arribar a finals de mes (llindars de pobresa). I, més concretament, quan ha defensat la immigració peninsular que es va instal·lar en barris degradats del cinturó metropolità (anys 60's). En aquest moment sí que hi ha hagut feeling amb el públic. Ha continuat fent una crítica força contundent contra les famílies sòcio-econòmiques que han tallat el bacallà durant els últimes cent anys al Principat -posant a ERC com a exemple de canvi-, i ha acabat amb un parell de frases de l'estil: "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" i "Iberia utilitzarà el vostre SÍ contra Catalunya".

I, ha deixat caure dues frases "mitingueres" més: "per dignitat i per la butxaca, voteu NO" i "Visca Catalunya Lliure!"

L'acte s'ha acabat amb la música creada per Pep Sala que acompanya tots els actes polítics del partit republicà des de fa uns anys. I, llençant clavells vermells (Gràcies S., em pensava que eren roses!!).

Punt i a part.

Aquest matí, quan he decidit anar a l'acte per poder-ne fer un seguiment i captar l'ambient que s'hi respirava, li he dit a un amic proper a ERC si volia venir i la resposta em sembla clau per a entendre el moment de credibilitat política en què ens trobem: "Passo del Carod, del Puigcercós, de la Moreneta i de la Mare que els va parir a tots. Els seguiré votant, perquè crec que segueixen sent l'opció menys dolenta (no la més bona), però d'aquí a anar als mítings i seguir-los el joc, ni parlar-ne!!!". No calen comentaris; una frase sincera i visceral com aquesta val més que mil paraules...

Personalment, puc dir que no ha estat dels millors actes polítics que he vist els darrers anys i, en general, tota la campanya del Referèndum -de tots els partits parlamentaris- em sembla un insult a la intel·ligència i una gran falta de respecte. Estan demostrant, en general, que això de l'Estatut els importa una merda, que només pensen en poder-se arrapar a la cadira com més i més aviat millor. Crec que el partit que aconsegueixi trencar aquesta dinàmica més aviat en serà el més beneficiat. Cal ser valents i fer una important autocrítica per recuperar la confiança de la gent. I, concretament amb ERC, crec que han de tenir molt clar i acceptar-ho públicament -per dignitat (paraula que no es cansen de repetir)- que ni el 18F tota la gent que es va manifestar era propera a ERC ni el 18J tots els NOs es podran computar com a vots d'ERC. Aquí la societat civil hi té molt a dir. És l'hora de fer política des de fora els partits per poder redirigir-los cap al bon camí. I, que no intentin polititzar la societat civil, sino ja l'hem ben cagat!

I, per últim, m'agradaria fer una petita reflexió sobre l'independentisme. ERC ha deixat de banda aquesta paraula en els seus actes públics -no esmenten massa ni independència, ni autodeterminació, ni sinònims-, tot deixant per entès que forma part del seu programa i reforçant el vessant social de la formació. A finals dels 80's es va descriminalitzar la paraula independència, a finals dels 90's s'ha aconseguit crear realisme amb tot el què envolta aquest objectiu polític. Ara, al meu parer, crec que cal seguir fent esforços pedagògics i realistes, però sobretot cal aconseguir donar una visió agradable i popular del terme. Per aquí s'ha de treballar molt encara.

Salut i llibertat!

Marcús / Olla de Grills

Terrassa, 8 de juny del 2006

---------------

Anteriors cròniques polítiques:

.Carod-Rovira a Terrassa: Crònica (7/2/2006).

.ERC al Palau de Congressos: Crònica (22/10/2006).