El II Aplec de Cultura d'Arrel
Tradicional d'Algemesí ha tingut la bona pensada de dedicar una de les seues
nits al cant valencià d'estil i li n'ha encarregatl'organització a Josemi Sánchez --versador i
dolçainer de pura raça-- qui, al seu torn, ha delegat en la meua persona les
funcions de regidor d'escenari i presentador. El cant d'estil és,
indubtablement, el cim estètic del patrimoni sonor tradicional valencià: la
seua principal producció "artística", la seua màxima aportació "comercial". Com
les altres formes musicals amb què comparteix gènesi i implantació --el flamenc,
el fado portugués, el rebètiko grec, el blues americà, l'arabesk turc, el raï
algerià...-- el seu origen s'ha de cercar en el solapament de dos processos esdevinguts
de forma simultània: la confluència de repertoris musicals rurals amb formes de
vida urbanes i l'aparició d'un públic susceptible de trobar-hi un gaudi
estètic. Aquesta nova "mirada de l'altre" propicià l'estilització de gèneres fins
aleshores més aviat funcionals --subsidiaris del ball, en alguns casos; d'ús
íntim o domèstic, en uns altres-- tot donant lloc a un fenomen que la irrupció
de la indústria musical a principis del segle xx
acabà d'enllestir. (continua)
Al llarg de tot aquest segle,
el cant d'estil ha viscut una popularitat irregular i vacil·lant --dels inicis
gloriosos amb Evaristo i el Muquero, fins a la solsida de la dècada dels
vuitanta quan només quatre cantadors voluntariosos sobrevivien enmig de la
indiferència general-- i ara s'enfila pel segle xxi
amb un futur francament incert, recuperant prestigi social però amb una
presència minvant en les festes dels pobles i barris valencians.
Actes com el d'Algemesí
demostren, però, que si minva la presència del cant d'estil no és per manca de
públic, sinó per manca de sensibilitat en les administracions: el Convent de
Sant Vicent --seu del Museu Valencià de la Festa-- està ple de gom a gom, amb una multitud de
gent expectant dreta pels corredors del claustre.
El programa era força atractiu
i els cantadors i cantadores anunciats es trobaven entre el més apreciat de
l'elenc actual: Josep Aparicio, Apa,
valent i desvergonyit, una força bruta de la naturalesa que encala les notes en
tessitures impossibles; Teresa Segarra, segurament la cantadora que millor
domina el flux d'aire en la modulació del cant, qualitat que acompanya amb una
dolçor exquisida en l'entonació que la fa irresistible; Toni Guzman, amb un
doll de veu fi i esmolat que bat com una bandera agitada per la llevantada; Marisé
de Montolivet, la veu amb més temple, perfecta d'afinació i col·locació, el
model en què s'haurien de mirar tots aquells que en vulguen aprendre; Jacint
Hernàndez, qui uneix a una encantadora dicció rural una sòlida formació musical;
Empar Sanchis, que condensa en la veu tota l'expressió que oculten els seus
gestos tímids; Trini Carballo, alenada d'aire fresc amb la seua respectuosa
heterodòxia --provocada per una incorporació tardana a l'aprenentatge del cant,
quan la seua veu ja havia estat formada en altres gèneres--; i Carme la Perera, cantadora local
que, amb el seu cant pla tradicional, ens obsequià amb uns magnífics números de
riberenca.
Tanmateix, tot i la
indiscutible qualitat dels intèrprets, una bona part del protagonisme recaigué
--com així ha de ser si la guitarrà funciona--
en els versaors, l'esmentat Josemi
Sánchez i Paco Nicàsio, conegut pels valencians cultes com Paco de Faura. És
ben sabut que el cant d'estil --i les albaes,
que no les hem citat però també n'hi hagueren-- és un cant improvisat on un
especialista, el versaor, inventa els
versos que interpreta el cantador i li'ls dicta a cau d'orella a mesura que
aquest els canta. En una bona guitarrà,
doncs, són tan importants uns com altres.
En aquesta ocasió tots dos se
sotmeteren a la dura prova d'improvisar els versos sobre temes demanats pel
públic o suggerits pel qui subscriu. Així, hagueren de versar sobre els
estatuts, sobre Terra Mítica, sobre la visita del Papa a la ciutat de València,
sobre la victòria del Barça en la Champions
League, sobre el riu Xúquer, etc., etc. I ens vam riure la
gana amb la seua ironia arravatada, al límit sempre d'allò correcte, però sense
traspassar-ne la ratlla amb consignes ideològiques, imatges barroeres o
desqualificacions elementals. Lúcids i certers, canviaven d'un tema a l'altre amb
una agilitat mental i una elegància en la rima vertaderament admirables.
Lamente que el meu paper conductor m'impedira retindre algunes d'aquelles
estrofes memorables. Només puc citar, tot i a compte de ser inexacte, un
esplèndid exemple d'això que ara tractava d'explicar: en un moment donat, hom
crida des del públic "Terra Mítica!" i Paco, que en el tema de la visita del
Papa havia preferit abstenir-se --i ho va explicar en vers--, s'alça com un
ressort i dicta al cantador una cosa més o menys així: "D'eixe cas que ara tu
llances / no estic ben informat jo, / però veig en televisió / que l'assunt de
les finances / n'és la major atracció".
El concert s'allargà durant
més de dues hores --encara s'hi afegirien alguns cantadors que hi havien acudit
com a públic: Marian de Gandia, Pepe Botifarra, Lola de la Torre, Toni Violí, el Negre--
i el públic romangué fidelment assegut fins que, amb la darrera de les intervencions,
esclatà, posat en peu, en una llarguíssima ovació. Una ovació que es pot llegir
de moltes maneres: a la gran interpretació dels cantadors i cantadores; a l'extraordinari
paper dels versaors; a l'organització
de l'Aplec per haver inclòs el cant d'estil en la programació; però, sobretot,
i aquesta crec que n'hauria de ser la lectura més clara, a una tradició de cant
que es percep, quan es coneix, com un fet artístic excepcional, com un
patrimoni col·lectiu mereixedor de ser conservat i conegut, i com un pregon
emblema identitari.
