postes d'estiu (2), casserres, diumenge 26 de juny
L'aplaudiment dels "bisos" eixordava, i mentre Dani Espasa (claricèmbal i direcció), Ruth Rosique (soprano) i Jonathan Pia (trompetista) tornaven a enfilar cap a l'escenari, la meva mirada ha escombrat distretament les nues parets de la nau, fins al sostre, i dues llenques de llum intensament ataronjada m'han avisat de l'hora exacta. L'hora d'aquell darrer raig solar ben a punt d'amagar-se. Discretament he aprofitat que l'organització començava a obrir les portes, mentre l'entusiasme del públic i les repetides salutacions dels artistes segellaven un vespre esplèndid, submergits en el Concert de cloenda del 3r festival de música de Tavèrnoles, "l'Europa Barroca" dins el romànic Monestir de Sant Pere de Casserres, ple de gom a gom. (segueix)
Sense fer soroll, en trepitjar el fora, he recolzat l'esquena a la paret del monestir, atreta per l'escalfor que irradien les pedres, banyades fins fa poca estona per aquest mateix sol que ara s'esmuny. Voldria, ara mateix, tenir la certesa de quin és l'indret exacte per on l'astre es va perdent de vista, i em lamento de no ser més competent en el coneixement geogràfic precís, a la menuda, del nostre estimat país. La posta pinta els núvols - petits - més propers, i em convida a abocar-me per veure quina cara hi fa el Ter, allà on el meandre és tot corba.
El públic ha començat a sortir,i la multitud comença a recórrer, a peu, el camí fins l'aparcament. Molts s'aturen també a contemplar la posta; no escolto ningú cantant quan el sol es pon, però a mi, per dins, els acords ja em prenen.
Les filles dels nostres amics - gairebé úniques com a públic infantil - és el primer cop que veuen cantar al pare, i comenten amb expertesa detalls sobre les notes que ha produit la soprano, sobre el roig facial del trompetista, i sobre la bellesa d'orquestra i cants. Al pare, malgrat fer tants anys que forma part de la Coral Canigó, els darrers dotze - i sobretot els darrers vuit! - les ocupacions municipals li han marcat un altre ritme de vida; i elles en el fons valoren les aventatges de la inesperada novetat: que ara deixi de ser alcalde els permetrà gaudir moltes més estones compartides. Quan algú li ha tapat la vista de l'escenari, la petita, conformada i convençuda, m'ha dit "l'important és escoltar-ho"
Caminem junts pel camí entre frondós i aclarit, enmig d'un paisatge que retrobem preciós. Aviat fosquejarà, i abans d'acomiadar-nos lliguem alguns fils d'un teixit que feia temps que no nuàvem. Aquest final musical inesperat, en aquest entorn emblemàtic, en aquest clima familiar natural, tan conegut i a la vegada tan nou, tan nou i tan conegut a la vegada, en aquesta trobada llargament esperada, llargament postposada, plàcidament transcorreguda...
Aparentment intrascendent, cada posta és única. En cada gest qüotidià hi ha continguda la trascendència de l'intrascendent. I l'intrascendent de la trascendència.
El públic ha començat a sortir,i la multitud comença a recórrer, a peu, el camí fins l'aparcament. Molts s'aturen també a contemplar la posta; no escolto ningú cantant quan el sol es pon, però a mi, per dins, els acords ja em prenen.
Les filles dels nostres amics - gairebé úniques com a públic infantil - és el primer cop que veuen cantar al pare, i comenten amb expertesa detalls sobre les notes que ha produit la soprano, sobre el roig facial del trompetista, i sobre la bellesa d'orquestra i cants. Al pare, malgrat fer tants anys que forma part de la Coral Canigó, els darrers dotze - i sobretot els darrers vuit! - les ocupacions municipals li han marcat un altre ritme de vida; i elles en el fons valoren les aventatges de la inesperada novetat: que ara deixi de ser alcalde els permetrà gaudir moltes més estones compartides. Quan algú li ha tapat la vista de l'escenari, la petita, conformada i convençuda, m'ha dit "l'important és escoltar-ho"
Caminem junts pel camí entre frondós i aclarit, enmig d'un paisatge que retrobem preciós. Aviat fosquejarà, i abans d'acomiadar-nos lliguem alguns fils d'un teixit que feia temps que no nuàvem. Aquest final musical inesperat, en aquest entorn emblemàtic, en aquest clima familiar natural, tan conegut i a la vegada tan nou, tan nou i tan conegut a la vegada, en aquesta trobada llargament esperada, llargament postposada, plàcidament transcorreguda...
Aparentment intrascendent, cada posta és única. En cada gest qüotidià hi ha continguda la trascendència de l'intrascendent. I l'intrascendent de la trascendència.
