Pa negre
Des del començament de Sa Costa de Ca'n Mas se senten els cotxes de l'autovia. Està ennigulat, veig un inici d'arc de Sant Martí per tramuntana. Els ametllers en flor ja comencen a verdejar, les flors que no han pogut suportar les darreres bufades de vent són en terra; el camí n'és ple, de flors d'ametller. Els dos cans d'una tanca em lladren en veure'm, però s'aturen de lladrar tot d'una, com si ja em coneguesin; són dos cans que hi ha devora el primer revolt del camí, abans d'enfilar Es Puigblanc. No sé reconèixer els ocells que volen uns metres més enllà, i em sap molt de greu; sembla que vulguin aterrar entre dues figueres. I ara sent lladrar més cans, com si els lladrucs fossin un crit de la terra, o de la meva memòria esvaïda. La figuera que és devora meu sembla l'esquelet del darrer supervivent, a punt de ser devorada per un batzer immens. De sobte record que de petit jo sempre menjava pa negre.
(Ses Clotes, 17 de febrer)
(Ses Clotes, 17 de febrer)
