Camino capficat quan de cop se m'atansa un adolescent alt i esprimatxat, amb la cara plena de grans, que em demana "¿tienes hora?"...en pocs instants, els que trigo en treure el rellotge, sóc capaç de percebre un desig inconscient que passin pocs minuts d'alguna hora en punt, per no haver-me d'enfrontar a una situació viscuda massa vegades; però no: passen vint minuts de les nou. "Un quart i cinc de deu", responc. El xaval, que de la pròpia inèrcia se n'anava, es gira "¿¿eeh??". Ho sabia!..."Un quart i cinc de deu", repeteixo. "Es que no entiendo el catalán" diu amb total normalitat però desafiant, esperant que canviaré immediatament. "Com que no l'entens? Que no vas a l'escola? Les hores les ensenyen, a l'escola!" contesto ja amb la mà que restava a la butxaca, tot marcant amb el dit el ritme de cada una de les frases que dic, mostrant-me emprenyat. Vocalitzo exageradament: "Uun, quaart, i cinc, de deu". El noi, sorprès per una situació que segurament no ha viscut mai, es reitera "Es que no entiendo el catalán"; el veig nerviós, però pretén ser massa mascle per rendir-se, per abaixar el cap i avergonyir-se; té inculcat ben endins el menyspreu cap una llengua que en prou feines deu sentir a l'assignatura de català i en alguna retransmissió televisada del Barça, el mateix que l'impedeix aturar-se a fer un esforç i pensar...no; pensar no s'estila. Jo també estic nerviós, acabo: "Doncs aprèn-lo, tio!, aprèn-lo!, que és necessari!...un quart i cinc de deu són las nueve i veinte". Fins a quin punt arribem a estar acomplexats que he acabat justificant-me, parlant de necessitat! Podria haver-lo esbroncat, que li hauria de caure la cara de vergonya, però no. "Merci" em diu tot marxant; suposo que ell tampoc s'haurà quedat indiferent, ha dubtat i ha temut que jo no cedís, i encara em premia donant-me les gràcies.
Ell arribarà a l'institut més de vint minuts tard, i mentre faci campana explicarà als col·leguilles, burleta i divertit, l'encontre amb aquell catalufo pesat. Jo em quedo amb una sensació de ràbia, no contra aquest paio en concret, prou que ho voldria, sinó contra alguna cosa que no sé: impotència, se'n diu?
Podria evitar-ho passant al castellà d'inici, prenent com a actitud la submissió lingüística, malauradament generalitzada, però no crec que ho hagi de fer. Realment, els catalanoparlants tenim un problema, i molta feina a fer...
