040: Filla de son pare
No és la primera ni serà l'última, però ara mateix és la fille en boca de tots: a la xiqueta ja li naixen admiradors i detractors per igual, tot i que acaba d'editar el seu primer disc (que «huele a chamusquina por todos lados» segons un tal Casañ) i a penes ha fet concerts fora del seu espai natural (l'últim, en Astúries).
Això sí, en eixa illa que és França ja se la rifen, no sé si per ser filla d'aquell que va dir allò de «francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d'escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d'Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.
Perquè la selecció d'este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d'anys de gravar, tot s'ha de dir- es deu a son pare, autor de tres dels poemes, traductor d'uns altres quatre i progenitor de la doneta que -com ja he dit adés- n'escriu un parell; les dos que falten són Le pont Mirabeau d'Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori: en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós, de peces curtetes al servici de la poesia i d'una veu a la què encara li queda camí, però que augura molt de futur.
O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s'ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre'ls debades!
Això sí, en eixa illa que és França ja se la rifen, no sé si per ser filla d'aquell que va dir allò de «francés i anglés són la mateixa llengua», o per musicar poesia francòfona moderna et alii. Bé, musicar tampoc, que la faena eixa li la fan dos figures (en ambdós accepcions de la paraula, la bona i la roín) que fa dos anys, també, ja van editar un disc amb lletres d'escriptors contemporanis, entre les quals una del pare de la criatura: no, la xicona es dedica a cantar i ha escrit dos de les onze cançonetes, però ens avisa que això de fer d'Ovidi Montllor no li mata; que a ella li va la Velvet, i que el seu pròxim treball serà de rock & roll pur, però alhora més madur.
Perquè la selecció d'este primer disquet homònim -que li ha costat un parell d'anys de gravar, tot s'ha de dir- es deu a son pare, autor de tres dels poemes, traductor d'uns altres quatre i progenitor de la doneta que -com ja he dit adés- n'escriu un parell; les dos que falten són Le pont Mirabeau d'Apollinaire (cantat en versió original) i un anònim anglés del segle XV, al meu parer la millor del repertori: en conjunt, un debut heterogeni i desllavassat, arriscat però poregós, de peces curtetes al servici de la poesia i d'una veu a la què encara li queda camí, però que augura molt de futur.
O, com diuen estos: «La faccia tosta non le manca. E il cognome aiuta.» Ella -diu- no s'ha llegit cap llibre del seu papi, i això que no li cal anar a cap firma per a tindre'ls debades!
