WAR by SINIGUAL
Va arribar un dia l’ambició. Va xafar amb els seus dos peus la polleguera de la porta. La picaporta va colpejar fins a tres vegades la fusta silent. Un eco va semblar ser la crida en l’escoltar-se darrere del bosc, la mar, la muntanya i les ombres que quedaven sota els set continents.
Durant llargues hores, la pressa va devorar l’espera.
L’ambició va caminar amb pas ferm. Van ser insuficients els corredors imaginaris que conduïen al TOT i a la seua possessió.
Va avançar per la terra i va descobrir, prop de l’horitzó, a centenars de pobles, acabats de construir per eixams de mans suades. Despertaven els domicilis, a un costat i uns altres dels carrers prenyats. Les finestres rebutjaven al paisatge.
L’ambició va assolar, cantant les seues mentides, pedra a pedra, les voreres creïbles, els replecs, els senzills cantons, els parcs amb el seu sol i els seus ancians. L’ambició va engolir als pobles i va prendre llar entre les ruïnes de la seua fúria. No va haver-hi deïtats aparegudes per a protegir a hòmens i dones. Ni una creu es va divisar en les parets assassinades pel voler més i més, sense mesura ni justícia. Van tremolar els cranis i les idees, els genolls es van clavar en el sòl.
L’ambició va menjar de tot els plats de la Terra i va engolir la voluntat dels fatus, els idiotes, els descoratjats, els prepotents, els profetes del demà, els que es miraven de reüll en els espills.
Arribaren a la casa dels febles. Les seues mentides disfressades de progrés i de regal van prendre forma de granadura i oripells. Van obrir la seua boca de sorpresa. Van niar en el seu cor les falses esperances.
L’ambició era una ballarina que no negava la seua dansa a cap parella.
-Veniu, emporteu-me amb vosaltres. Proclamar-me als aires, dient que qui m’estime tindrà el més del seu més, robat a l’altre.
Dictadors i missioners, sacerdots d’immoral moral, fills que furten el llegat dels seus pares a la vida, mans colpejant en cares que no podien rebel·lar-se, imperis verinosos coberts amb la mel de la moneda falsa. Tots en el TOT van acudir a sostindre’s en la vora de l’ambició, en la seua mà poderosa.
Els indígenes van morir la pitjor mort de les morts, la mort de la comprensió, la soledat i la desesperança. Les aldees van sucumbir a la vora progressiva de les ciutats que retallava els camins. Van créixer els espais poblats d’espais i rostres sense gestos. Els poderosos van omplir el seu cor amb mentides, van deixar el pobre en les despulles, en nom de la idea, en nom de qualsevol doctrina, d’un déu xicotet, hipòcrita i tirà.
L’ambició va parir el monstre més cruel dels averns, la misèria. Amb ella va cobrir com la pluja fina, les terres de la Terra, les mans de les mans, l’ànima de qui poc tenia per a donar, només la seua sang. La misèria i l’ambició van quedar darrere del Tot de les coses, adherides de tal forma a la carn de la vida que encara hui només uns pocs distingixen la veritat de la seua mentida.
