...diuen dos veïns dibuixats en la vinyeta d’en Leonard Beard a El Periódicu d’avui.
Possiblement sigui una de les reflexions que, amb aquestes paraules o amb d’altres de semblants, més se sent en tornar a capbussar-se en la quotidianitat, després d’una aturada laboral que, pels uns, és necessària, i, pels altres, un luxe de l’ociositat contemporània.
Fins i tot jo, he estat temptat a utilitzar-la! Ho he estat quan m’he tornat a calçar una armadura que sembla que se m’ha fet petita...
¡Vés que no m’hagi engreixat aquest bonic esport de la gaubança i l’oci estival!
Gaubança, oci, accídia i coneixement. Coneixement d’altres realitats i endormiscament amb els peus sucats en una platja que comença a ser-me familiar, tot i la distància.
En pensar en les reinvencions, em venen al cap els serveis de Memory Call, aquella empresa inventada per algun escriptor nord-americà que, davant la impossibilitat de deixar-se un mateix a casa quan se’n va de vacances, oferia la possibilitat de fer vacances d’un mateix, tot creant-se un personatge a mida, amb records nous, experiències noves, tot un nou corpus vital, que proporciona una personalitat totalment diferent. I, amb aquest nou bagatge, viatjar allà on un ho desitgés.
A mi, per reinventar-me una mica, m’agradaria viatjar en el temps. Si, m’agradaria viatjar en el temps i ser un d’aquells obrers que cantaven allò de:
“Quan el pare no té pa,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té pa,
la canalla fa ballar.
Quan el pare no té vi,
la canalla, la canalla,
quan el pare no té vi,
la canalla fa dormir.”
Eren els temps en què les joies lluïen als Parcs d’Atraccions i als Jardins d’un infantil Passeig de Gràcia, empolsinat i caòtic. Allà on, un temerari Don Anselm, pretenia treure els obrers de les tavernes per donar-los formació musical i un xic de lletra.
Com m’agradaria ser en una d’aquestes corals obreres i cantar La Marsellesa claretiana. Aquella que fa:
“A l’arma, a l’arma, fills del poble,
el jorn de glòria ja ha arribat!
Fills de la terra catalana,
abans morir que ser esclaus!
A l’arma, ciutadans!
alcem el sometent!
L’irat jovent
banyi ses mans
amb sang de vils tirans!”
Tot i que més que un cant de coral clavetiana, sembla un càntic per les barricades o per un estadi de futbol, ara que les barricades ja no es porten, i els nous líders del país perboquen les seves memòries, records i experiències per reinventar-se com a avis, tot i ser tan joves.
I és que, ni el de Puigcerdà, reagrupa; ni el de Ripoll, aplega; ni el barceloní, concentra.
Potser ens caldrà una altra Marsellesa més moderna, una que faci, més o menys, així:
“Alarma, alarma, fills del poble,
el jorn de brega ja ha arribat!
Fills de la terra catalana,
abans sols que ser tots germans!
Alarma, ciutadans!
Alcem el president!
El mesell jovent
banyi ses mans
amb vinatxo dels d’abans!”
...
Ai! I jo sense reinventar-me encara, tot i la necessitat que en tindria un stirnià com jo en capbussar-se en la seva realitat actual. No sé que me’n diria en Raimon de tot plegat? Com s’ho prendria? Quin compendi ens deixaria el savi pensador de les conciliacions i les respostes complexes?
Però bé, des que el món és món, les persones s’hi remouen i busquen el seu encaix.
