Descalzos por el parque...
Navalcarnero, Parque de los Charcones, un gran raig d'aigua amunt, desafiant la gravetat, puja erigint-se enmig de la llacuna artificial envoltada de desmais verds, ploraners i hipnòtitzants de fulles poètiques. Salzes d'olor a temps, merevelles i jardins ancestrals.
L'aigua raja vertical, puja per damunt de les copes globoses dels salzes i es deixa caure inmitant les seves fulles.
L'aigua raja vertical, puja per damunt de les copes globoses dels salzes i es deixa caure inmitant les seves fulles.
No sé si és nou aquest parc, fa temps que no vinc per aquestes contrades. Lluny del mar, la presència de l'aigua -encara que en llacs artificials- es fa gairebé tan necessària com refrescant i evocadora.
Però tornem a Navalcarnero...
Fonts, llacunetes, raigs d'aigua, arbres.... Verds i blaus que ens deixen evadir-nos de la calor de l'estiu i la grisor de l'hivern... Vermells i marrons, grocs i liles, que ens retroben amb tardors i abrils. Fonts en tots els indrets: els més arraconats i els més familiars.
Fonts arreu. Fins i tot a la mítica Plaza Ondarreta n'han posat una. I no, no és mítica en stricto sensu, ni en mig sensu tampoc; només ho és en personal sensu: quan jo era petita la vida a Sanfer girava al seu voltant, "tot el món" físic es reduïa a aquell eix de carrers des de la Plaza Monte Gorbea, passant per Eibar (on a pocs metres i a mà dreta entraves al meu carrer) fins arribar a la Plaza Ondarreta.
Plaza que s'ha vist de tots colors, amb tots els arbres, plantes, jocs infantils, parterres, jardineres i fontetes, imaginables; i ara fins i tot una font molt gran amb un petit estanquet hi presideix al bell mig...
Un altre dels parcs del meu poble, el Parque General, o dit pel seu nom: el Parque Dolores Ibarruri; també alberga (o albergava perquè ara està sec) un llac artificial enmig d'una explanada verda molt gran, amb un pont que el creua i et transporta de sobte a antics anhels líquids i infantils. I és que somiava de petita que tots els meus carrers de Sanfer eren plens d'aigua, com a Venècia; que els cotxes eren barquetes i gòndoles, i que si remaves molt, arribaves de seguida a la mar... i que un gran llac blau m'esperava en mig d'aquella plaça.
Encara no hi ha mar, ni llacs naturals i blaus, ni aigua navegable pels carrers; però la font, l'aigua i el seu gran rectangle inundat, on pots ficar-te gairebé fins la cintura, calmen com un placebo les ganes d'immensitat blava, marina, i aquosa, dels que ens enyorem d'un mar que mai hem tingut a la vora...
No, no pensin que aquí no tenim aigua, la Vega del Jarama i de l'Henares n'esta plena, no som pas de secà per aquí; però hi haguè un temps en que alguns d'aquests pobles li varen donar l'esquena al riu, i l'asfalt ho envaïa tot.
Però tornem a Navalcarnero...
Sec a un banc vora el llac i el raig imponent... El sol cau amb força i aprofito per reactivar i renovar el "moreno playa" que uns dies al Conflent al peu (i cim!) del Canigó, han deixat en stand by.
De cop un ventet de no sé on, va i em mulla, el raig m'esquitxa. Això no són Los Jardines de Aranjuez però si tanques els ulls... La imaginació t'enquadra arbres i hortizó, aigua i blau, i t'hi porta... mentre l'asfalt i els totxos taronges desapareixen... i do, aquest ventet mullat et fa gaudir d'un moment plàcid d'enyorança...
Encara haig de fer temps, fins d'aquí unes hores no acaben d'operar a la meva gossa. Volto pels parcs de Navalcarnero sense rumb fix, només de parc en parc, de font en font. Arribo al Parque de las Eras, enjardinat amb flors de colors, una rotllana de fontetes i raigs d'aigua circulars envolten una estàtua estil Botero, grossa, que recorda el cul d'un elefant. Busco ombra, davant meu la lletgíssima plaça de bous... mmm.... Me'n vaig al sol, millor canvio de vistes. La gespa rasurada acull una roda de pedra travessada per un pal de fusta vella que representa un peça de maquinaria antiga, com si fos un rosca; no sé que vol dir però l'estàtua és maca.
Per damunt dels terrats i teulades es veu encara el raig del primer parc. Baixo a les fonts a beure. M'esquitxo les cames d'aigua i sorra i -automàtic- un pensament fugaç me'n porta a l'arena de la platja. Hi ha un "mercadillo", compro olives de Campo Real i tramussos. Torno al parc de Charcones i me'ls menjo mirant el raig. Tinc set, busco una altra font, surt freda, i rica, rica. No ve de Nùria, ni és l'aigua del Freser ni de bon tros, però si tanco els ulls...
Entro al Kiosko-Bar municipal del parc, demano un "granizado de limón". El cambrer peruà i la dependenta rumanesa no saben que és. Això no és València... Marxo, busco un lloc on en tinguin. Dono fé de que a Madrid i rodalies aquesta última setmana n'he pres de "granizao".
La gossa està bé, el dia s'acaba, torno a Sanfer, demà emprenc viatge de nou al Xúquer i d'allí al Mar Menor. Allà saciaré les ganes d'aigua, els parcs seran uns altres, i jo tornaré a somiar i enyorar-me'n qual Jane Fonda i Robert Redford caminant descalzos por el parque...
Ix el sol, pose rumb al sudest Xúquer avall.
La Ribera, aquesta, segueix com la vaig deixar, arribe de nou a la vall de Càrcer, imponent. El sol cau en plena canícula ja, emprenc ara viatge al sud amb una llàgrima de taronger a la pell.
La Ribera, l'altra, segueix com la vaig deixar, arribe ara al Mar Menor, tranquil i reconfortant, que es vesteix, a poc a poc, d'estiu tardorenc.
Sí, aquí saciaré les ganes d'aigua, els parcs seran uns altres, i jo tornaré a somiar i enyorar-me "descalza por el parque".
