Dissabte va fer 25 anys de la primera expedició catalana a l’Everest, una ascensió que va esperonar l’interès muntanyero d’un bon grapat de catalans, entre els quals, possiblement, m’hi hagi d’incloure, tot i que, passats els anys, crec que la feta no em va marcar tant com la proximitat de les sortides amb l’avi a berenar per les fonts de Taradell, o les sortides amb els pares a buscar bolets pel Ripollès, o a gaudir de les espectaculars vistes dels Encantats des de Sant Maurici, o sentir l’udol del llop que encara se sentia pel Pirineu.
Els membres de l’Expedició Catalana de 1985, Televisió de Catalunya i la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, van organitzar una proposta per a celebrar l’efemèride que, sota el lema “Fes el teu Everest!”, convidava als excursionistes del país a fer un dels 25 cims triats per les entitats federades.
Jo però, vaig aprofitar la jornada per a fer com els expedicionaris del 1985: Em vaig posar la bombona d’oxigen a l’esquena i vaig gaudir d’un plaer, que, no per ser més a l’abast deu ser menys espectacular que fer el cim més alt del planeta.
Així és com, acompanyat de la meva neboda, i fillola alhora, i amb l’ajuda d’un sherpamolt particular, em vaig enfonsar en les cristallines aigües de l’Estartit i vaig veure’m rodejat d’aquelles muntanyes que no es pugen a peu, sinó que es veuen a través dels vidres de les ulleres de busseig.
Respirant com en Toni, l’Òscar i en Carles, doncs, vaig gaudir del plaer de “volar per damunt dels cims marins”, entre aquests “ocells d’acolorides escates” que són els peixos, i amb la “vegetació més dansaire de la terra”: les algues que el mar remou.
Quina millor manera de celebrar una ascensió que un descens a les profunditats de la costa catalana? Quina meravella el plaer de ser tritó per un dia!
Quina meravella de ser-ho, prop de les Medes, en bona companyia, i vivint una experiència que s’assembla molt més a la pujada al cim més alt del món que qualsevol de les ascensions que es poden fer, peus a terra, a les muntanyes del nostre país.
Hi ha un altre Everest més a prop nostre, però aquesta experiència és sota l’aigua, entre bancs de peixos i muntanyes immenses i d’espaordidora fondària!
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
