Celebràvem l'aniversari
del Café l'Infern a Massalfassar i havíem decidit fer-ho d'una forma molt
especial: el xef Oriol serviria un menú degustació amb sabors de la terra
--ometrem els detalls perquè no us esmussen les dents-- mentre el gran Carles Belda,
vingut expressament des del seu refugi de Zugarramurdi, interpretava amb el seu
acordió una cançó per a cada plat. Nou plats, nou cançons: les nou que
conformen el seu primer disc en solitari, enregistrat en un recés de la seua frenètica
activitat amb Pomada, Mesclat i altres formacions de més efímera trajectòria. (continua)
L'experiment resultà tot
un èxit perquè Carles Belda és un músic i una persona veritablement
excepcional, un mena de màgic que barreja reflexió i instint en proporcions explosives
i ho aboca amb una passió tan intensa que és impossible no cedir-hi.
Aquest màgic porta dos
conills dins del barret: una relació oculta, intestina, amb allò que podríem
anomenar la "veritat musical" i una habilitat especial per vehicular
sentimentalment tota la seua elaboració intel·lectual -per convertir la
ideologia en sensibilitat i atacar-nos, doncs, per dos flancs: la raó i
l'emoció.
"Veritat musical"... com
explicar-ho? Podríem dir-ne una proximitat extrema entre la cançó i el
sentiment que s'hi encripta, una precisió escrupolosa per codificar un
pensament en forma d'intervals entre sons... però no és exactament això. A
"Some Kinda Love" Lou Reed cantava: "entre el pensament i l'expressió hi ha
tota una vida"; alguns artistes aconsegueixen una sincronia tan perfecta entre pensament,
biografia i expressió que aquesta darrera s'eleva segura empesa per la sòlida coherència
que l'ha engendrada: el destinatari la percep aleshores com una revelació. Carles
pertany a aquesta nissaga d'artistes demiürgs.
Sovint hom destaca dels
instrumentistes la seua tècnica, el seu virtuosisme i altres gèlids paràmetres
a l'ús. Tanmateix, el virtuosisme és una habilitat que, en part, és pot
aprendre; la tècnica és qüestió d'hores; la "veritat", però, només està a
l'abast d'uns pocs. La confecció d'aquest disc potser es prestava a fer-lo caure en el parany de la vanitat i l'exhibició: per un músic de prestigi com ell, i amb la quantitat de recursos tècnics que administra, haguera estat fàcil optar per
la composició recargolada i fanfarrona, la virgueria interpretativa, el repte de fer córrer els dits més ràpid que
ningú. Però no: en aquest treball sense títol, no trobareu res d'això. Només senzillesa, nuesa, puresa
moral: heus aquí els estris del seu ideari i els continguts de la lliçó que una
colla d'afortunats vam rebre dissabte passat mentre es disparaven els
termòmetres i la nit convidava a la disbauxa. Aquesta part, però, ja no la
contarem.
